Estarem gaudint del final de la sequera?

Fa cosa de 20 dies s'anunciava la posibilitat de que tinguessim una situació de pluges abundants a gran part de Catalunya provocades per un embossament en alçada i una llevantada en tota regla. Cal dir que altres vegades en els darrers messos hi han hagut previsions de pluges generals i generoses que no s'han acabat de concretar, la qual cosa feia que hi hagués un punt de desconfiança en els que seguíem els diferents models que anaven sortint.

Confirmant els pronòstics, entre el 8 i el 10 de Maig van caure a molts punts de Catalunya entre 80 i 150 mm i era l'episodi de pluges més importants dels darrers 13 mesos però a les capçaleres no havía plogut en excés i els pantans seguíen mig buits. La sort ha estat que aquella situació ha desfermat una serie pluviomètrica que feia anys que no teníem. Hi ha llocs de Catalunya on ha plogut els darrers 16 dies, per exemple, a Cerdanyola hem registrat precipitació en 14 dels últims 16 dies, la qual cosa és molt poc habitual. Respecte a quantitats en aquest Maig, a dia 25 hi han registres generals superiors als 100 mm, alguns propers als 200 i amb gairebé 300 mm als llocs més plujosos de Catalunya.

Les xifres d'aquest Maig son un raig d'esperança per veure acabada la maleïda sequera que estem patint i que tantes veus ha fet aixecar. Malgrat tot no és suficient. Molta més aigua te que caure per donar un cop seriós a la sequera i és que veníem de molt avall en quan a les reserves d'agua a les conques internes, les que no pertanyen a l'Ebre.

Abans de començar a ploure els embassaments del Ter i del Llobregat es trobaven al voltant del 20% de la seva capacitat, xifra extraordinariament baixa que va activar el controvertit Decret de la Sequera. Aquests 20 dies de pluges han fet revifar els nivells i, posiblement, els propers dies assolirem el 40%. Avui encara estem al 36,5% però les perspectives son bones en quan a pluja els propers dies. Mireu com baixava el riu Bastareny al seu pas per Bagá aquest mati.

Hem entrat en ratxa.

El problema principal és que ens acostem a l'estiu que és l'estació menys plujosa a gran part de Catalunya, no així a les comarques on neixen els rius que abasteixen d'aigua a les comarques barcelonines i gironines, on és l'hivern la menys plujosa. La situació de risc rau en que a l'estiu gran part de la precipitació cau en forma de tempesta més o menys intensa però amb màxims locals i que no acostumen a regar una part important del territori. Apart les temperatures més altes augmenten l'evaporació provocant un balanç hidric molt negatiu.

La historia ens diu que tots els estius baixen les reserves d'aigua, malgrat aixó penso que les pluges d'aquesta primavera, les que han caigut i les que cauran, han estat com diría un amic, un gol a l'ultim minut que ens ha permés passar l'eliminatoria.

Que passará en un futur??

Les previsions estacionals son optimistes però la seva fiabilitat és baixa. La previsió de la NOAA respecte a l'anomalía de la precipitació ens parla d'un Juny força sec però un Juliol moderadament humid que seguirá amb un Agost, Setembre i Octubre amb superavit de precipitació. Ho validarem d'aquí a uns mesos i apart de saber si les previsions s'han complert, sabrem si la sequera ja és historia.

Quan comença la primavera, arriva l'hivern

No, no és cap error.

Aquest dijous comença la primavera astronòmica (la meteorològica va començar l'1 de març) i tot just arriva una onada de fred, de les més fredes de l'hivern.

A l'esquerra teniu el meteograma dels propers 15 dies on la gràfica de les temperatures mostra clarament que ens trovem davant d'uns dies de rigurós hivern. La linia vermella, com sabeu, representa la temperatura mitjana de les dates, la verda és la previsió del model principal i la blanca és la mitjana de tots els models, evidentment a 1500 metres (850 hPa). Les linies de la part inferior representen la probabilitat de precipitació.

Queda clar que els propers dies serán bastant més freds del que toca. Però perqué??

A la següent imatge podeu veure el que preveia el model GFS per diumenge al migdia. Una gran llengua d'aire fred que ve directament de l'Artic arriva amb tota la seva intensitat a Catalunya lliscant entre l'anticicló atlàntic que s'allarga de nord a sud, bloquejant les masses d'aire més suaus de l'oest, i una depressió que va des d'Islàndia fins els Alps.


Si parem atenció a les característiques de la massa d'aire en qüestió veurem que es tracta d'una advecció àrtica marítima, que és de les més fredes que podem tenir llevat de les àrtiques continentals, també conegudes com a siberianes, però aquest no és el cas ni sembla que en acabi derivant.

Malgrat tot, és necessari avisar de que aquests dies de festa no serán tant suaus com els que feien dies enrera i, especialment al Pirineu, la posibilitat de neu a cotes baixes o molt baixes existeix. No crec que fora del Pirineu siguin destacables però poden veure's flocs a més d'un lloc poc habitual i si aneu al Pirineu, aneu preparats amb abrics i estris per la neu al cotxe.... pel que pugui passar.

Si mireu al següent mapa, indica la cota de neu en metres (isohipses) per diumenge al migdia i al nord de Catalunya dona cota zero (nivell del mar) però a la majoría del territori oscila entre 200 i 600 metres, que ja és prou baixa. Si cliqueu sobre l'imatge aquesta es veurá més gran i podreu veure en blanc les àrees aproximades on pot arrivar la neu, tot aixó amb les reserves d'una previsió a 4 ó 5 dies que ja és per ella mateix, complicada. Per tant, feu atenció si viatgeu a muntanya.

Perqué un hivern tant suau?

Sincerament, després de 2 mesos d'hivern tant suaus em sobta molt no llegir o escoltar diariament en el mitjans de comunicació que el canvi climàtic es trova al darrera de les temperatures primaverals que estem tenint. Potser la política ha robat el protagonisme.

El que és ben cert, és que després d'un final de tardor amb fred intens i un inici d'hivern com Deu mana, al voltant de Reis va començar un periode de suavitat inusual per les dates que ha provocat un inici de la floració anterior a quan normalment es produeix, la qual cosa fa vulnerables davant l'arrivada de possibles freds tardans a molts vegetals. Va estar a punt de passar a primers de Març i gracies als nuvols no hi va haver perdues significatives però podríen tornar els problemes durant la Setmana Santa, ja que alguns models meteorològics l'anuncíen convulsa.

Però, és possible esbrinar perque hem tingut aquesta suavitat quan tindría que haver fet el fred més viu de l'any??

Si ens fixem en mapes meteorològics podem trovar una explicació ràpida ja que la persistència de situacions que porten masses d'aire subtropicals i la presència continua de l'anticiclò de les Açores ens porten un ambient suau i pluges escasses.

Fa temps que els estudiosos van establir unes teleconnexions climàtiques que segons el que passava a indrets concrets podíem saber de forma relativament fiable el temps d'una àrea més general.
Dins d'aquestes teleconnexions hi ha una que ens afecta més directament, és tracta de la Oscilació de l'Atlàntic Nord (NAO) que es mesura com la diferència de pressió entre Islàndia i les Açores i te especial valor a la meteorología hivernal. Quan aquesta és positiva (pressió més alta a les Açores), a Catalunya tenim dies suaus, poca pluja i algunes boires no gaire persistents; si, per contra, la NAO és negativa els dies son freds i la posibilitat de nevades és més alta. A la dreta podem veure la NAO observada aquest hivern i veiem clarament aquesta dualitat. A mitjans de Novembre i de Desembre la NAO va ser negativa i és quan varem tenir les temperatures més fredes de l'hivern; la resta del temps, amb NAO positiva, l'ambient era primaveral. Tanmateix, els anys amb una preponderància de NAO positiva, com aquest, hi haurá un domini del situacions de caire zonal (Oest a Est) i amb NAO negativa el bloqueig anticiclònic atlàntic provocará més situacions de caire meridiá (Nord a Sud).

N'obstant, i per demostrar que el clima de la Terra és més complexe del que podría semblar, científics anglesos relacionen el temps a Europa amb NAO i.... amb el fenòmen de La Niña. En aquest enllaç podeu veure un estudi sobre la previsió estacional d'aquest hivern 2.007-08 on posa prou èmfasi en les relacions de la NAO i La Niña. Si mireu a la pàgina 18 del document podeu veure uns mapes d'anomalía bàrica quan hi ha un periode de ENSO fred (La Niña) que podríen concordar perfectament amb els que hem tingut aquest hivern.

Tot seguit, podeu veure a l'imatge com actua el sistema des de llocs tant allunyats com Australia per afectar a gran part de l'Hemisferi nord. Les baixes pressions del Pacific tropical es transformen en altes pressions a latituts mitjanes i enfortint la corrent en jet que quan arriva a l'Atlàntic genera la formació continuada de depressions des de terranova que desfilen per sobre de l'anticicló de les Açores cap a les illes Britàniques i el nord d'Europa.

A Catalunya arriven cues de fronts, alguns molt desgastats, i l'anticicló sempre proper la qual cosa indica persistència de la sequera.



Ara acaba l'hivern però segueix la suavitat i la sequera, esperem que canvíi la situació aviat, especialment pel que fa a la precipitació.

Plou menys ara?

Qui no ha sentit parlar de la sequera?? Darrerament, diaris, televisions i radios l'anomenen constantment però.... tenen raó??

Tot seguit podeu veure una gràfica de la precipitació caiguda a l'Observatori Fabra des del 1.914 que ens permetrà treure alguna conclusió envers la frase, que no per més repetida és més certa, de que "ara plou menys per culpa de Canvi Climàtic".

Be, en primer lloc, una breu explicació de les linies i que representen.

La linia blava és la pluja anual i l'aspecte de dents de serra indica la variabilitat de la precipitació en el nostre clima mediterrani. No és habitual, com veiem, molts anys amb la mitjana climàtica sino que és més normal la succesió d'anys secs amb algun any molt plujós pel mig.

La linia vermella representa un recurs estadístic que permet suavitzar una serie i, potser trovar tendències. En aquest cas, és la mitjana mòbil de 9 anys que es calcula agafant 9 anys i fent la mitjana, a l'any següent deixem el primer any dels 9 i agafem el següent, i així de forma succesiva. Un ràpid anàlisi diría que si podem veure alguna tendència doncs la primera meitat del segle XX hom observa un lleugera disminució de la precipitació mitjana i des d'aleshores hi ha hagut diverses tendències, tant de increment com de descens de la pluja.

Un missatge similar mostra la linia groga que és mitjana mòbil de 30 anys que és el periode que la OMM valora per poder parlar de dades climàtiques. El resultat que ens dona se sembla molt a la anterior però més atenuada i només tindríem un descens fins els anys 50, un increment fins els 80 i un altre descens fins els nostres dies.

Finalment, la linia verda és la tendència linial de tota la serie. Segons aixó, la precipitació hauría augmentat respecte a l'inici de la serie. Traduït, que ara plouría més que abans.




Be, una vegada analitzada la gràfica de forma somera podríem parlar de si realment ara plou menys que abans.

Com a primer anàlisi, veiem que la tendència linial marca un augment de la precipitació però jo li trec qualsevol valor a aquesta linia ja que el clima NO és un sistema linial i, per tant, amb multiples tendències que una sola linia no indica.

Les mitjanes mòbils ja parlen de diverses tendències i penso que la conclusió més evident és que no podem parlar d'una variació inequívoca de la precipitació en cap sentit, és a dir, ni ara plou menys, ni ara plou més, senzillament que qualsevol petita diferència entra dins de la lògica climàtica.

Cal analitzar mès acuradament la precipitació, com la seva intensitat o distribució, que ja faré més endavant, però dir com fan alguns ecologistes catastrofistes que ara plou menys per culpa del canvi climàtic és una afirmació, com a minim, agosarada. Inclús el Dr. Javier Martín Vide parla de que no s'hi han observat canvis significatius en la quantitat de precipitació a la Península llevat del sudoest (Andalucia occidental) on si que hi hauría un descens respecte a la precipitació mesurada al segle XIX.

Seguirem analitzant les dades fredament però, sobre tot, seguirem estudiant el nostre clima perque no ens vulguin fer creure que episodis normals com les sequeres al clima mediterrani son d'allò més estrany. Si potser aprenguessim a estalviar aigua de veritat.....

I nosaltres al bell mig!!!

Aquest últims dies, Europa es veu trasvalçada per fenòmens meteorològics molt contrastats. Per una banda les inundacions als Midlands d'Anglaterra i de l'altre, les calorades brutals de la Mediterrània oriental.

I nosaltres al bell mig!!!


Importants inundacions están afectant a la regió de les Midlands a Anglaterra, oest i centre del pais. El cap de setmana s’han recollit quantitats superiors als 100 mm de forma puntual (Brize Norton 125 mm, dia 20) però les que sumen entre 20 i 60 mm han estat habituals. Es calcula que 500.000 persones han patit restriccions de llum i d’aigua potable. Les perdues podríen pujar als 3 milions d’euros.

Les pluges han sigut intenses i en algún cas torrencials (molta intensitat i en curt espai de temps), n’obstant el que ha ajudat i molt és l’estiu plujós que están patint a les illes Britàniques. Un exemple, a Brize Norton tots els dies dels darrers 30 han tingut pluja, encara que sigui en poques quantitats però aixó empapa el terreny i impedeix un bon filtratge si cau una pluja torrencial, apart de pensar que els rius ja van al limit dels seus cabals.

És la gota que fa vessar el got!


Contrariament, al SE del continent están patint per segona vegada aquest estiu els rigors més intensos en forma d'infern meteorològic. La calorada que tenen a Italia, Grecia, Bulgaria, Rumania, etc, és molt intensa i s’han superat rècords de màximes a alguns observatoris. Aquesta onada de calor está provocant greus problemes a la salut de moltes persones, inclús es parla de molts decessos per causa directa de la calor en uns dels paissos més pobres d’Europa.

Temperatures superiors als 40º, inclús als 45º a la costa italiana de l’Adriàtic (per efecte foehn) o a Macedonia, tot aixó causat per una bombolla molt càlida que tenen a sobre (30º a 1.500 m) junt amb vents de SW (que provenen directament del Sahara algerià i tunisià).


Nosaltres, per altre banda, estem vivint un estiu normalet tirant a fresc (a Cerdanyola estem 1º per sota de la mitjana dels darrers 15 anys) però si anem a altres indrets d’Espanya trovarem des del fred del Cantàbric, Galicia i Castella a la calor d’Andalusia. Calor normal, per altra banda.

Quina relació tenen totes aquestes situacions meteorològiques?

Fa dies que venim parlant de la presència de l’anticicló de les Açores al seu lloc natural, és molt estable, fa 2 mesos que gairebé no es mou, i domina practicament el panorama d’aquest estiu. La seva posició provoca que les perturbacions que circulen d’Amèrica cap a Europa llisquin per sobre d’ell i ataquen directament les illes Britàniques i amb els fronts d’aquestes depressions reguen gran part de l’Europa atlàntica.

Aquí també tenim aquesta influència atlàntica però els fronts arriven molt desgastats i l’ùnic efecte que ens produeixen és la baixada de temperatures que gairebé de forma cíclica es produeix d’unes setmanes ença.

L’onada de calor de la Mediterrània oriental també está relacionada amb aquesta situació ja que l’ondulació dels vents que provoquen els fronts dona lloc a uns vents del SW que porten les grans calors de l’estiu saharià cap aquelles terres.

Quan canviarà això?

Els models a llarg termini no preveuen el debilitament de l’anticicló atlàntic i mentre aixó no passi seguirem amb la tònica de les últimes setmanes.

Mal rotllo per nosaltres en quan a solucions per la sequera.

Sequera preocupant

No plou i les previsions no son gaire optimistes pel que fa a precipitacions a Catalunya. Estem a ple estiu i l'evaporació arriva als nivells més alts, la qual cosa agreuja la situació.

Cal resenyar que la sequera está afectant de forma desigual als dos sistemes fluvials que tenim a Catalunya. Aquesta és molt més evident a les conques internes catalanes (Ter, Llobregat, Fluvià...) i no tant a la conca de l’Ebre.

Nivells a 13 de Juliol:
• Conques internes..... 50% (Promig darrers 5 anys: 65,7%)
• Conca de l’Ebre....... 66,7% (Promig darrers 5 anys: 61,7%)

A tot aixó, cal recordar dos detalls importants:
• Hi ha pantans a la conca de l’Ebre que tenen més capacitat que tots els de les conques internes de Catalunya junts. Per exemple, només Mequinensa te el doble de capacitat que tota la conca de rius catalans.
• Les conques internes es nutreixen de les pluges, basicament, per tant una tardor plujosa canviaría ràpidament la situació. En canvi, la conca de l’Ebre te un règim d’origen nival o pluvionival, sobre tot dels rius que venen del Pirineu que representen un tant per cent molt elevat de la capacitat total.

Meteorològicament parlant, després d’un inici de primavera esperançador amb pluges i nevades intenses i amb força dies de precipitació hem passat a un periode de 2 messos de sequera gairebé absoluta.

A Cerdanyola no plou amb cara i ulls des del 26 de Maig que van caure entre 6 i 7 mm. No és una situació alarmant, de moment, perque estem inmersos en ple estiatge i el Juliol és climàticament el més sec de l’any. N’obstant, sería important que a l’Agost comencin les tempestes típiques de finals d’estiu, sino passarem una tardor dificil.

Veient la situació que tenim és important concienciar-nos, no només ara sino que per sempre, de que cal estalviar aigua per part de tothom (ciutadans, industries, agricultura...) perque la sequera és recurrent al nostre clima i sempre hi haurà. Encara que plogui el mateix que sempre en promig, som més habitants i els nostres hàbits impliquen més despesa d’aigua.

Enllaços:
Estat dels embassaments catalans
Estat dels embassaments de l'Ebre

Temperatura de sensació

A l'estiu, la humitat és l'element que augmenta la sensació de xafogor. El cientìfic americà R.G. Stedman va desenvolupar el paràmetre de Sensació Tèrmica com efecte combinat de calor i humitat, a partir d'estudis sobre la fisiología humana i la transferència de calor entre el cos, la vestimenta i l'entorn. Quan la humitat és alta, el valor de la sensació tèrmica excedeix al de la temperatura de l'aire. En aquest cas la sensació tèrmica quantifica la dificultat que troba l'organisme per a perdre la calor produïda pel metabolisme intern i l'incomoditat associada amb una humitat excessiva. Si la humitat és baixa, la sensació tèrmica és menor que la temperatura de l'aire. En aquest cas el paràmetre mesura l'augment de la sensació de benestar, produït per un major refredament de la pell degut a la mayor evaporació de la transpiració afavorida per la baixa humitat de l'aire.

Quan la temperatura és menor de 32º (temperatura de la pell), el vent disminueix la sensació tèrmica. En canvi, si la temperatura supera els 32º l'augmenta.

Tot seguit podeu veure la taula per a calcular sensació tèrmica.



La forma més eficaç que té el cos per perdre calor és la transpiració. La transpiració s'evapora consumint calor que cedeix el nostre cos. Quan la humitat és molt alta, l'evaporació és menor i per tant la sensació tèrmica augmenta. En canvi, quan la humitat és baixa, augmenta l'evaporació, el nostre cos perd calor i la nostra sensació tèrmica disminueix.

Aquí teniu la taula que mostra els riscos pel nostre cos en funció de la sensació tèrmica o temperatura de xafogor. Recordar, n'obstant, que és molt important sempre protegir-se del sol directe i beure sovint aigua o liquids que ens rehidratin. Així evitarem riscos innecessaris.



Si voleu, podeu consultar l'enllaç de Protecció Civil

Una de transectes

Un dels entreteniments més habituals dels aficionats a la meteorología és esbrinar la temperatura allà on van. Actualment, la majoría dels cotxes porten termòmetre incorporat que quan el vehicle està en moviment i amb poc transit acostuma a ser fiable.

Doncs be, per els profans, un transecte és fer un recorregut determinat amb un vehicle i un sensor de temperatura exterior, anotant les dades que recollim a diferents punts.

Jo visc a Cerdanyola i treballo a Barcelona, per tant, sovint faig el trajecte travessant Collserola la qual cosa em permet veure les diferències, no només entre el Vallès i el Barcelonès, sino també en alçada.

Aquí us poso 2 transectes que vaig fer aquest hivern en dues situacions atmosfèriques diferents.


El primer és del dia 26 de Desembre de 2.006 de 8 a 9 del mati amb una clara situació d'inversió tèrmica amb un matalàs d'aire calent a mitja alçada (podeu veure el mapa del dia clicant aquí) i com veureu és força espectacular. La ruta va de la Vall d'Hebrón fins Cerdanyola seguint la carretera d'Horta.

Aixó ho vaig escriure aquell mati.

Les temperatures aquesta matinada eren molt curioses, especialment als voltants de l'àrea metropolitana de BCN, ja que l'inversió tèrmica ha sigut molt evident.

Doncs el meu transecte ha corroborat aquest fenòmen. A la Vall d'Hebrón l'ambient era suau i el cotxe marcava entre 8,5º i 9º. Arribo a la carretera d'Horta i la temperatura comença a baixar, com sempre. Primers revolts i on hi havíen les bombones de gas ja som a 7,5º. La temperatura va baixant en els seguents revols per arrivar al mirador de Montbau, a mitja alçada entre l'inici de la carretera i el cim al Forat del Vent. La temperatura és de 5,5º. Fins aquí el transecte dona dades normals però aquí apareix una novetat.... El termòmetre del cotxe comença pujar, àgilment, fins situar-se als revolts de la part més alta de la carretera entre 7,5º i 8º.

El canvi de carena (Forat del Vent o Portell de Valldaura) está a 350 metres i la temperatura és de 8º. La visibilitat és extraordinaria, tant que es pot veure el Pirineu al fons. No hi ha boira al fons del Vallès.

Començo a baixar poc a poc durant els primers revolts i després de recorrer 300 metres la temperatura és de 6,5º. Segueixo fent revolts de baixada i sense trobar cap cotxe. Perfecte. Als 250 metres el cotxe marca 5º i apareix el signe que adverteix de la possible presència de gel a l'asfalt. A partir d'aquí una part de la carretera amb poc pendent voreja el llogarret de Can Cerdà, situat a uns 200 metres i on la temperatura s'ha desplomat fins els +2,5º, però és a partir d'aquí on es produeix la entrada de ple dins del matalás d'aire fred que es troba al fons del Vallès.

A Can Cerdà, els cotxes tenen rosada però no s'ha format la capa blanca del gebre ni tampoc l'herba del marge indica la presència de gel.

Ara, cada 200 metres de recorregut (no d'alçada) baixa mig grau, per tant, al desviament de Can Borrell (a 1 km de Can Cerdà i 150 msnm) la temperatura és de exàctament 0,0º. El gebre és evident als marges de la carretera. Queda menys d'un kilòmetre per arribar a Can Coll i el recorregut el faig envoltat d'una vegetació totalment enblanquinada pel gebre, arbres, matolls, herba, inclús un troç de cami de terra porta una capa.... de neu? Nooooo. Arribo al punt més baix fins ara (115 msnm) i la temperatura ha baixat als -2º.

Uns 500 metres més endevant i entro a Cerdanyola pel barri de Montflorit amb -1º i ràpidament pasa a -0,5º que es manté en tot el recorregut pel poble (paso per devant del Parc Tecnològic) fins a casa. No hi han gaires diferències d'alçada (90-120 msnm).

Quan he arribat la gebrada dels cotxes era de les de bon rascar i no es licuava malgrat el Sol. Eren 3/4 de 9. La Davis marcava +0,4º i la Oregon -0,8º. Avui confío més en la Oregon.

Jo no recordo tanta diferència entre el canvi de carena Barcelonès-Vallès i el fons de Collserola. 10º de diferència en poc més 200 metres d'alçada.

I a Barcelona també hi havía una marcada diferència. Al Zoo +4,6º i a Sant Martí, +3,9º mentre al Fabra no han baixat de +8,5º.

Imagino la diferència que devía haver entre el primer pis de l'hotel Arts i l'àtic del mateix edifici. Potser 4 ó 5º de diferència.


El segón transecte el vaig fer seguint l'Arrabassada fins Sant Cugat i Cerdanyola poc després de la mitjanit del 25 de Gener de 2.007 en plena advecció polar continental (veure mapa), situació en la que no hi ha inversió tèrmica, tot i que aquella nit va deparar una petita sorpresa.

Aquesta és la narració de la ruta.

He anat per l'Arrabassada passant pel cim del Tibidabo i ha estat un transecte curiós.

Al peu de l'Arrabassada, a 160 msnm, el cotxe marcava 5,0º però ràpidament ha anat baixant. Al Vall Parc hi havíen 3,0º i a la gasolinera, que es troba a 325 metres, el termòmetre s'ha posat en 1,5º. Seguía pujant i la temperatura feia a l'inrevés, de tal forma que a la cruïlla de dalt ja hi havíen 0,0º, ens trobem a 420 metres. Em desvío per arribar al punt més alt de la ruta (500 msnm), la plaça del Tibidabo, on la temperatura era de -0,5º.

No he parat. Arrabassada cap a baix la temperatura pujava però molt lentament de tal forma que he arribat al semafor d'entrada a Sant Cugat, a 140 msnm, amb 1,5º. Per que veieu com canvía la temperatura entre les dues vessants de la muntanya, gairebé a la mateixa alçada, inclús en plena advecció, la diferència és de 3,5º. Al trajecte que voreja Sant Cugat pel teatre i el col·legi Europa la temperatura era de entre 2,0º i 2,5º, però aquí ve la part curiosa.

Just sortir de Sant Cugat en direcció a Cerdanyola (baixem en alçada) la temperatura ha baixat també, com quan hi ha inversió tèrmica, i així al entrar a Cerdanyola tornava a marcar -0,5º, igual que a la plaça del Tibidabo però 400 metres més avall, en el trajecte a casa dins del poble oscilava entre el +0,5º i +1,0º, que és la temperatura que marcava el cotxe al entrar al parking de casa.

Evolució de les temperatures al Fabra

Qui no ha sentit parlar de l'escalfament de la Terra.

En aquest mon on els mitjans de comunicació tenen un poder extraordinari en quan a creació d'opinió, qualsevol tema que tingui reço mediàtic aparenta ser més important que un altre del que no s'en parli. I no podem obviar que el Canvi climàtic és un dels temes que més joc donen als mitjans.

Doncs aprofitant aquesta empenta que dona parlar d'un tema de moda faré una anàlisi de les temperatures mitjanes anuals desde 1.914 fins 2.004, a veure si s'en poden treure conclusions de cara al futur.

En primer lloc, faré una breu explicació del mètode estadístic de les mitjanes mòbils.

El que busquem al analitzar una sèrie cronològica son dues coses:

1. Una tendència, és a dir, trobar una autocorrelació temporal creixent o decreixent ja que una de les variables és el temps i, mitjançant aixó, podrem establir una predicció de la variable Y, en aquest cas les temperatures mitjanes anuals a l'observatori Fabra.
2. L'existència o absència d'oscilacions cícliques regulars o irregulars. Aquestes últimes representaríen el cas de les sèries climàtiques, sempre de desigual duració i recurrència i amb insuficiència de dades al llarg del temps que no permet establir cicles majors.

No és la meva intenció fer un estudi des del punt de vista purament estadístic, per aixó evitaré entrar en càlculs i fòrmules matemàtiques complexes, únicament dir que l'ús de les mitjanes mòbils (en aquest cas de banda 9) permet la suavització de les dades empíriques i així observar les possibles tendències que puguin apareixer a la gràfica. També afegeixo que aquesta série cronològica constitueix un exemple de dificultat de l'anàlisi estadístic i el perill d'extreure conclusions de cara a una evolució posteriorés és alt ja que poden ésser errònies. Pensem que la série podría haver acabat al 1.972 (amb 58 anys n'hi prou per tenir valor climàtic) i qualsevol hagués dit que el refredament era un fet i ens anavem cap a la glaciació, com realment es va dir (a nivell global). Sembla també que podríen existir cicles d'uns 30 anys però la série és prou curta com per afirmar-ho.

Per tant, atenció al missatge que pugui donar aquesta gràfica. Jo donaré les meves conclusions que son totalment personals i sense anim de sentar cátedra.

En referència directa a les mitjanes anuals recollides al Fabra veiem un increment de la temperatura, tot i que no és uniforme, des del principi de les observacions al 1.914 fins l'actualitat. En concret, +1,81º en menys d'un segle. N'obstant, si analitzem la gràfica més acuradament trobem 3 períodes diferents en funció de les mitjanes mòbils:

1. El primer, que comprén els anys 1.918-1.946, trobem els anys més freds de la sèrie als inicis de l'observació i l'any 1.917 com any més fred amb 13,34º de mitjana anual. En aquest període es dona un increment que durant els primers anys és fort, gairebé 0,5º fins el 1.924, per mantenir-se estable o inclús en decrement durant la dècada dels 30. Ja als anys 40 torna a pujar decididament la mitjana per arribar a l'any 1.946 amb una mitjana mòbil de 14,96º. En aquest primer període d'escalfament va pujar +0,98º.
2. El segón interval va des de l'any 1.946 fins el 1.972. En aquests anys s'inverteix la tendència, produient-se un descens de la temperatura, ràpid al voltant de 1.950 i més lent durant la dècada dels 60. L'any 72 va ser el més fred d'aquest període amb una mitjana de 13,42º (la segona més baixa de la série) i representa el punt d'inflexió d'aquest descens de -0,81º.
3. A partir d'aquí, comença un interval que hom diría que encara no ha arribat al seu punt àlgid i que fins l'any 2.000 ha tingut un increment de +1,64º. Aquest final de segle, l'augment de temperatures ha estat més sostingut i sense fases intermèdies de suavització o descens. És en aquest període on trobem els els 10 anys més càlids de la sèrie i el récord (fins 2.004) va ser l'any 2.003, el de l'estiu tòrrid, amb 16,45º. Falten les dades del 2.005 i 2.006 que molt probablement no trencarán la tendència a l'alça.

Fins aquí l'anàlisi fred de les xifres. Les conclusions que podríem extreure son variades i no ens podríem abstreure de parlar del mediàtic Canvi Climàtic però amb alguns matissos, ja que hem de separar el possible escalfament global de les dades propies d'un observatori que representa al seu indret i ens parla del clima local.

El clima de l'observatori Fabra podríem etiquetar-lo de Mediterrani litoral de muntanya baixa, ja que es troba a 412 metres a la vessant de solana de la serralada Litoral, per tant, les temperatures mitjanes son inferiors a les de la ciutat. L'alçada i l'efecte de l'illa de calor urbana son factors determinants en la diferència, tot i que l'orientació marítima fa que les temperatures tinguin un comportament similar que no és el mateix que a la part vallesana, més continental.

Ja que hem fet esment de l'illa de calor urbana, voldría donar més valor al Fabra en el sentit de que, per la seva situació, ha quedat aparentment al marge d'un possible envaïment de la ciutat. Aquesta circumstància ha fet que molts observatoris centenaris d'Europa hagin quedat desvirtuats per analitzar canvis que podríen donar llum sobre l'escalfament del planeta. N'obstant, com veiem a la gràfica, el gran augment dels darrers 30 i tants anys es correspon amb el gran creixement urbá de la part alta de Barcelona de forma que hi han barris (Montbau, Sant Genís, els Penitents) situats a plena falda del Tibidabo, alguns a només 500 metres en línia recta del Fabra, tot i que uns 200 metres més avall, y la construcció de la Ronda de Dalt, a només 800 metres, amb el conseqüent augment de temperatura de la zona degut a l'efecte "d'artèria calenta" (ho podeu comprovar amb el termo del cotxe) que representa una vía de circulació tant densa com les Rondes.

Amb aquestes matisacions i fent cas al que diu Mª Carmen Moreno al seu text docent de la UB amb el títol de Climatología urbana, la capa límit de l'illa de calor urbana (on arriba la seva influència) es situaría de dia entre 600-1.500 metres d'alçada gracies a la convecció i de nit, més estable, estaría entre 100-300 metres. N'obstant, aixó és variable en funció de vents locals (catabàtics, marinades...) que puguin estendre el fenòmen. Per aquest motiu, la meva hipòtesi és que no sería descartable que part del augment dels últims anys tingui una influència antròpica, no en referència a l'escalfament global sino a l'efecte local de l'illa de calor urbana.



En aquesta imatge del Diego Lázaro, feta el Febrer de 2.005, podem veure un observatori Fabra cada cop més integrat dins de la ciutat.


Aquest petit estudi s'ha pogut fer gracies a les dades proporcionades per l'Observatori Fabra que pertany a la Reial Acadèmia de Ciencies i Arts de Barcelona.

Primavera eixuta

No cal dir que estem "patint" una de les primaveres més seques dels darrers anys i potser de les darreres dècades. Al meu observatori he recollit des de l'1 de Febrer fins avui la quantitat de 28,9 mm, en 102 dies. Jo tinc registres de precipitació des de l'any 1.997 i si comptem aquest 4 mesos sencers, només l'any 97 s'hi sembla amb 69,0 mm dels quals 59,7 mm els vaig recollir en 3 dies d'Abril; aquell any també veníem d'un Gener plujós (105,4 mm) i al Juny.... va acabar la sequera amb 131,8 mm. Tant de bo aquest any passi el mateix.

Tornant a la situació actual, encara sort que la pasada tardor va ser plujosa (486,4 mm) amb superavit d'aigua els mesos d'Agost, Setembre, Octubre i Novembre que estadísticament ja són els més plujosos, però que va paliar la forta sequera que s'arrossegava de l'any meteorològic 2.004-05. Quan ja no s'en parlava de sequera va venir un Desembre sec, però també erem a l'hivern que no hi ha gaire evaporació i el Gener va compensar-ho amb escreix. Fins aquí tot eren flors i violes.

Llavors va arrivar un Febrer sec (10,4 mm), seguit d'un Març amb la mateixa quantitat de pluja i, si no hi havia prou, l'Abril vaig recollir menys encara (7,2 mm). Ara arribem al Maig, tradicionalment plujós, i en gairebé mig mes el meu Hellmann ha mesurat ¡¡ 0,9 mm !!

Aquí baix he col·locat aquests mapes del Climate Prediction Center (CPC) de la NOAA i que representen, en primer lloc, el percentatge respecte a la mitjana dels 3 primers mesos de l'any. Cal recordar que la precipitació abundant de Gener desvirtua totalment l'estadística.



A aquest segon mapa trobem només el percentatge de la precipitació d'Abril i comprovem que el dèficit és notable a la Mediterrània occidental, llevat sorprenentment del Sud-est peninsular.



La darrera setmana (30.4 - 6.5) ens presenta uns totals de precipitació molt minses a gran part del continent europeu, només a la costa de Dalmàcia, l'oest d'Irlanda i la costa algeriana han tingut pluges destacables.



A questes i altres imatges les podeu consultar a la web del CPC fent clic aquí.


Be, no m'agrada parlar de "situacions històriques" perque aquesta apreciació la marca el pas del temps però si és cert que estem inmersos en una primavera atípica en el que fa a manca de pluja, la qual cosa ja está repercutint en els conreus i els boscos i que, de seguir així, aviat ho començarán a notar els pantans. Tant de bo passi com al 97 i d'aquí a l'estiu tinguem un bon període de pluges. Tots ho agrairíem!!!!

Els episodis més freds al Fabra (Part 2)

Anys 50

Abans hem vist les situacions més fredes de la primera part del segle XX i ara començarem a veure les de la segona meitat, algunes de elles molt famoses per viscudes o per ser molt intenses.
És l'any 1.954 quan te lloc la primera onada de fred de la década dels 50, eclipsada per la que dos anys més tard sería una de les situacions de fred més extrem dels darrers segles, però que va ser molt interessant gracies a la conjunció de fred molt intens i neu, que va arribar a ser abundant a llocs com Reinosa (Cantàbric), tal com mostra la foto, o la cara nord del Pirineu.

A finals de Gener, un potent anticiclò s'allarga des d'Escandinavia fins el nord de Russia bombejant aire gèlid de l'interior de Siberia cap a Europa. Mentrestant, a l'Atlàntic nord una depressió forma un tàlveg que acabarà generant una baixa centrada sobre Catalunya que amb molt fred en alçada (-35º a 500 hPa) deixa nevades a comarques properes al mar, així a l'Observatori Fabra el dia 28 registra 5,9 mm en forma de neu tot i que la temperatura no baixa encara dels 0,0º.

Però, la borrasca de l'Atlàntic nord no pot avançar per la seva ruta natural d'oest a est degut a l'anticiclò escandinau i baixa en diagonal cap al Mediterrani occidental, permetent que l'anticiclò de les Açores, amb 1035 hPa, configuri una situació de bloqueig a l'Atlàntic. Tot va quadrant.

Dins d'aquest moviment d'escacs, una bossa d'aire molt fred circula per sobre d'Europa a totes les alçades (el dia 31 ja tenen -23º a Varsovia i -16º a Berlín) arrivant amb el canvi de mes al Pirineu. El geopotencial és molt important, els 500 hPa es troben a 5.160 metres sobre el Pirineu navarrés, i la temperatura és baixissima a l'atmosfera tant que sobre Donosti hi han -17º a 850 hPa i -38º a 500 hPa, el lloc més afectat de la Península amb -9º al monte Igueldo.

A Catalunya també afecta de valent (a Barcelona -12º a 850 i -35º a 500 hPa) dades que es reflexen a ran de terra ja que al Fabra s'enregistren -5,9º, la més baixa fins llavors, però les màximes no pasen de 1,5º els tres primers dies de Febrer malgrat el sol. A l'Estany Gento assoleixen els -26º, a La Bonaigua s'arriba a -24º i a Nuria i Vielha a -20º.

A l'evolució posterior veiem com l'anticiclò escandinau i de les Açores es fusionen i aparegué una depressió al golf de Cadis que va fer nevar a llocs insòlits com Huelva, Sevilla, Málaga (a la foto), Tarifa o Almeria i a gairebé totes les costes mediterrànies degut al desplaçament d'aquesta perturbació cap a ses Illes Balears. La temperatura al Fabra va pujar però encara hi havia molt fred a una atmosfera cada cop més inestable, per tant la neu era ineludible i van caure 30,9 mm del 4 al 6 de Febrer, la majoría en forma de neu.

Aquesta memorable onada de fred es va acabar el 7 de Febrer amb l'arribada d'un front fred que des de l'Atlàntic escombrà l'aire fred magatzemat a gran part d'Europa, Mediterrani occidental i, inclús, nord d'Àfrica.


La següent situació que registrà temperatures inferiors als -5º al Fabra va ser la històrica onada de fred, millor dit ONADES de fred, de Febrer de 1.956. Aquest mes ha passat als anals de la meteorología europea i ha estat la situació atmosfèrica més estudiada en el darrer mig segle, per tant, no m'extendré gaire.

Després d'un Gener molt suau (mitjana al Fabra de 8,2º) sense gairebé entrades fredes però que acaba amb una situació que començava a fer pensar en una onada de fred a Europa occidental. Una bossa gèlida de -45º a 500 hPa está sobre Ucrania i un "superanticicló" de 1045 hPa sobre Escandinavia. Com ja hem vist aquestes són condicions típiques perque l'aire artic continental arribi a les nostres contrades.... tal com va passar.

La massa d'aire gèlid va fer el recorregut fins Catalunya molt ràpidament, de forma que 48 hores més tard la teníem a tocar. Un aspecte destacable és el gran matalás de fred que hom pot veure reflexat a totes les capes atmosfèriques amb intensitat. Aquestes dues característiques, rapidesa i intensitat, les deleten les dades del Fabra, si el dia 1 hi ha una màxima de 10,0º trobem que el dia 2 ja s'assoleixen els -5,0º... amb una màxima de -1,8º.

Aquesta primera onada de fred és molt seca i només es recullen 2,1 mm en forma de neu. Precisament per això, les temperatures baixen de forma espectacular degut a la quantitat d'aire fred que cau sobre les nostres contrades, el dia 3 tenim -15º a 850 hPa i -35º a 500 hPa sobre Barcelona. El Fabra registra -7,7º el dia 3 (la més baixa fins llavors), el dia 4 marca -7,4º i el dia 5, -6,6º.

L'entrada freda es talla al voltant del dia 6, però queda una situació de bloqueig a l'Atlàntic nord i una nova irrupció molt freda a Russia. Com dos titans, l'anticiclò a l'oest i l'aire fred a l'est s'allarguen de sud a nord, com si calibressin les seves forces, però ens deixen a la part freda de tot plegat. Pocs dies més tard, una altre onada de fred, si cal més freda que l'anterior, s'abat sobre l'Europa occidental i la Península.

Será amb aquesta situació on l'Observatori Fabra marca la seva temperatura més baixa de la seva historia, -10,0º el mati de l'11 de Febrer, a la ciutat s'en registren -6,7º a les Drassanes que també consta com la més baixa a un observatori oficial.

Hi han autors que diuen que aquestes dades no es donaven des de la Petita Edat de Gel al segle XVII, tot i que existeix la dada de -9,6º al carrer Petritxol registrada al Gener de 1.891 però, molt possiblement, no amb les condicions de mesura actuals. En tot cas, la dada del 56 és impressionant i 50 anys després no s'ha tornat a donar.

Aquesta onada de fred torna a ser seca, fet que contribueix directament a la mort de multitut de plantes i vegetals de tot tipus que, adaptats al nostre clima, no van poder suportar temperatures notablement inferiors a les mínimes habituals d'un hivern mediterrani. A baix podem veure una foto del llac de Banyoles glaçat el dia 13 de Febrer. El bombeig d'aire fred va mantenir-se uns 4 dies amb temperatures récord a gran part d'Europa.

Algunes dades a Europa:
-35º Leningrad
-29º Moscou
-28º Munic
-25º Estocolm
-21º Varsovia
-21º Berlín
-12º Toulouse
-11º París
-10º Venecia
-5º Londres

A Espanya:
-15,2º Pamplona
-12,1º Sant Sebastià
-11,8º Valladolid
-10,5º Girona
-9,1º Madrid
-8,2º Saragossa
-8,0º Bilbao
-7,2º València
-6,0º Còrdoba
-5,5º Sevilla
-4,7º Tarragona
-3,8º Santander
-1,9º Càdis
-1,0º Màlaga

Una tercera onada de fred, aquesta una mica més humida i menys freda que les anteriors entra a Catalunya el dia 19, però aquest cop "només" s'arriba als -4,4º.

Aquestes tres onades de fred històriques han conformat el mes que ha tingut la mitjana més baixa a l'Observatori.

5,7º Mitjana de les màximes
1,5º Mitjana
-2,6º Mitjana de les mínimes

20 dies de glaçada i 9 dies de neu, totes aquestes dades d'aquell Febrer ens parlarien d'un clima que gens te a veure amb el nostre però que va marcar una fita a la història meteorològica del nostre pais.

El resultat de l'experiment

Doncs aquí están els mapes que hem tingut avui. El primer correspon a 500 hPa i les isòbares, el segon al mapa de pluges i el tercer a la temperatura a 850 hPa. L'ordre és el mateix que al tema que vaig obrir fa 10 dies.

Crec que no calen explicacions.

Això només ve a demostrar que les previsions a uns quants dies poden tenir un marge d'error molt gran i no cal refiar-se gaire. Per això, quan arriba un periode de vacances i volem saber quin temps ens fará aquella setmana que marxem, no és correcte prendre-s'ho al peu de la lletra, com molt els dos o tres primers dies.

Ja veieu, d'una previsió que anunciava pluges intenses amb un ambient força fresc hem tingut un dia amb força sol, sense pluja i un ambient molt agradable.

Els episodis més freds al Fabra (Part 1)

Per analitzar de forma breu els episodis més freds que s'han registrat a l'Observatori Fabra he escollit les situacions on es van assolir els -5º a l'Observatori, una temperatura prou baixa que, en prou feines, s'ha assolit una dotzena de vegades des del 1.914.


La primera d'elles es dona poc després d'iniciar les observacions, el Gener de 1.914 que ja va debutar amb freds molt marcats (-4,3º el dia d'Any Nou) tal com posa en evidència el mapa isobàric d'aquell dia amb una clara advecció de NE continental. Però els freds més intensos van donar-se a mitjans de mes on, a una segona onada de fred, es va arribar als -5,1º el dia 14 i a -5,2º el dia 16. Aquesta fou una mica més humida i es va registrar un parell de dies de neu el mapa del dia 15 mostra el llevant en superficie que va contribuir a que nevés. El fred es va mantenir uns dies més, amb màximes molt baixes que no van ultrapassar els 7º fins el dia 26.
En el seu conjunt, aquest mes és el segon més fred a l'Observatori Fabra després del Febrer de 1.956 i per davant de Gener de 1.985.

La següent vegada que es baixa dels cinc sota zero és pels Nadals de 1.917, quan una onada de fred arriba a Catalunya amb temperatures molt baixes. Així, el dia 24 de Desembre, un potent anticicló a l'Atlàntic Nord bloqueja la circulació zonal i afavoreix que una depressió viatgés des d'Escandinavia fins el Mediterrani Occidental canalitzant una corrent d'aire molt fred, primer de Nord i després de Nord-est. És durant aquesta darrera situació quan s'enregistren les mínimes de l'episodi amb -5,2º el dia 29. L'evolució posterior deriva en un temporal de llevant amb neu i aiguaneu que acumula 57,3 mm al voltant de Cap d'Any.

Ja a la dècada dels anys 20, tornem a trobar -5,0º el dia 28 de Febrer de 1.924 fruit d'una onada de fred molt curta amb un marcat fluxe del Nord que acabaria transformant-se en situació de Nord-oest i, més tard, del Sud-oest per obra i gracia de la profunda baixa escandinava que va viatjar cap a l'Oest.

A la dreta, podem veure una reproducció d'un article de La Vanguardia que fa referència al fred i la neu que va caure aquell final de Febrer i que va causar força enrenou.

No tornaríem a trobar mínimes tant baixes fins l'inici de l'any 1.938, en plena Guerra Civil, quan poc abans d'Any Nou una advecció del Nord-est que porta vents gèlids des de les planures russes i arrossega una gran quantitat d'aire fred del continent es manté durant uns quants dies. D'aquesta forma l'Observatori enregistra la temperatura més baixa fins el moment amb -5,3º el 5 de Gener i amb 6 dies per sota de -3º.

Aquí podem veure una imatge de la època i que correspon a la batalla de Teruel durant la qual va abatre's la onada de fred esmentada.

Evidentment, el fred va ser molt més viu a aquestes terres, de les més fredes d'Espanya i on es van assolir els -20º.

Maleïda guerra!!!


No caldría esperar gaire per tornar a tenir freds intensos, només 2 hiverns, ja que al Gener de 1.940 una tramuntanada freda i seca va envair Catalunya durant la posguerra i que no va portar nevades importants a la ciutat, només dues dècimes de litre en forma de neu el dia 22 provocat per una lleugera entrada de vents de llevant junt amb l'aire fred acumulat. Aquest hivern també s'arribava als -5,3º el 19 de Gener, igualant la mínima fins llavors, que es mantindría gairebé 2 anys exactos ja que a mitjans de Gener de 1.942, una breu però intensa onada de fred que arriba de Russia, on hi havía molt fred acumulat, per un passadís entre l'anticicló escandinau i les depressions mediterrànies dona lloc a la que sería la temperatura més baixa de la primera meitat del segle al Fabra, -5,6º i que va ser una petita mostra de la rudesa del famós "General Hivern" que, en aquells moments, estava jugant un paper decisiu en el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial.

Aquesta sería la crònica dels majors freds durant els primers quaranta anys a l'Observatori Fabra, i per proximitat a Barcelona i la seva àrea metropolitana, que tot i sent intensos no arriben als nivells que hem pogut constatar a finals del segle XIX ni a la segona meitat del segle XX.

Experiment

Aquí tenim la previsió que fa el GFS per d'aquí a 10 dies, el proper dissabte 22 d'Abril.
Com no podría ser més explícita per a Catalunya, anunciant una baixa a tots nivells i amb força precipitació, penso que va molt be per veure quina fiabilitat te.

Ja sabem que en funció del que ens allunyem del dia actual la previsió va perdent fiabilitat; d'això ens fan una explicació a la RAM d'aquest mes, però com pot arribar a canviar un mapa a tants dies vista?

No te res de científic ni s'en poden treure conclusions, només és un exercici de curiositat per veure en que queda aquesta situació tant engrescadora i que tanta falta els fa als nostres camps i a les nostres plantes. D'aquí 10 dies en sortim de dubtes.

Pinzellades sobre el clima de Collserola (II)

Analitzar el clima d'un territori, per petit que sigui, és una feina complexa i cal valorar moltes variables geogràfiques que hi influeixen, per això aniré fent una descripció del clima de Collserola utilitzant situacions sinòptiques interessants.

Per començar, intentaré mostrar les diferencies hivernals a banda i banda de la serralada produides per Situacions anticiclòniques i advectives a l'hivern. Per veure-ho millor, he escollit el mes de Desembre de 2.001 recordat per les intenses nevades a molts llocs de Catalunya i per les glaçades intenses a l'interior.

I per això, ho il·lustraré amb les mínimes diaries a 4 observatoris. A l'Eixample Dret, la Pastissería Baylina a la cantonada del carrer Provença amb Passeig de Sant Joan, que es troba de ple a l'illa de calor barcelonina; l'Observatori Fabra a 412 metres, prop del cim del Tibidabo però a la vessant marítima; el Centre d'Informació del Parc de Collserola a Les Planes, al vessant vallesà però dins del terme municipal de Barcelona; i l'observatori que la Xarxa Agrometeorològica té al Parc Tecnològic del Vallès a Cerdanyola.

A la esquerra teniu les dades de les mínimes que van registrar aquests observatoris (en blau i negreta ressalto la més baixa) i a sota trobareu el gràfic del mes que ens servirà per veure reflexades les diferents situacions que hi veurem més endevant.


Com indicació, dir-vos que si cliqueu (botó dret i "Abrir en ventana nueva") a sobre del nom de la situació atmosfèrica us apareixeràn els mapes isobàrics del dia en qüestió.

Anem a veure com va ser aquest Desembre.

El mes debuta amb un pantá baromètric amb un lleuger domini en alçada dels vents de l'oest. Si veiem la taula de les temperatures, trobem una marcada inversió tèrmica ja que a l'Eixample tenen gairebé la mateixa mínima que al Fabra, però si baixém cap el Vallès el matalás d'aire fred és més intens quan més al fons de Collserola.

A poc a poc va apropant-se l'Anticiclò de les Açores que acabarà centrant-se sobre la Península. Amb una pressió atmosfèrica de 1030 hPa a sobre els moviments verticals d'aire són mínims i l'aire fred, que pesa més, tendeix a xafar-se literalment contra el sòl provocant fortes inversions tèrmiques. Així el dia 6 la temperatura del Fabra és més alta que al centre de la ciutat (que ja és curiós), però en comparació amb la banda vallesana la diferència és molt gran, +5,6º respecte al Centre d'Informació i +8,8º enfront del Parc Tecnològic. Queda tot dit!!

Però el temps no s'atura, sempre està en constant canvi, i el gran anticiclò rús llença una dorsal anticiclònica sobre el continent europeu a la vegada que es va conformant una situació de bloqueig en omega sobre les Illes Britàniques que afavoreix l'arribada d'aire fred de latituts molt altes. Aquesta evolució es veu reflexada al gràfic de temperatures amb una clara davallada a tots els observatoris.

Com si fós un puzzle que comença a encaixar, una bossa d'aire molt fred viatja des de les planes de Russia directament cap a nosaltres per situar-se damunt de Catalunya el
dia 14. Penso que als aficionats a la meteorología no cal que ens diguin el que va passar, es prou conegut. Només un parell de fotos d'aquella nit memorable, una d'un carrer de l'Eixample i l'altre de Vallvidrera.



La tarda del 14 de Desembre, la neu va començar a caure amb alegria però la temperatura va pujar molt poc, però suficient, perque a la ciutat de Barcelona la neu que va coallar s'anés fonent i durant tota la nit la precipitació va caure en forma d'aiguaneu, a estones amb neu solament. A Collserola, en canvi, feia prou fred com perque seguís nevant, igual que al Vallès i al meu jardi es van acumular uns 15 centímetres al voltant de mitjanit.

De matinada la precipitació va anar-se debilitant a prop de la costa però va seguir intensa a l'interior, Catalunya Central i Pla de Lleida especialment, on s'hi van acumular gruixos molt importants de 40 a 70 cm a llocs com Collbatò, Igualada, Manresa, Cervera, etc...

Aquí teniu una imatge de satèl·lit del dia 16 on es pot veure la gran superficie nevada a Catalunya i Aragó.


A les temperatures mínimes del dia 15 veiem que desapareixen gairebé els signes de continentalitat que son habituals en nits de glaçades per irradiació i l'alçada és un factor determinant, com passa en les situacions advectives.

En els dies següents, va afeblint-se l'advecció de NE i l'anticicló de les Illes Britàniques, amb pressions de 1030 hPa sobre Catalunya, provoca una clara situació de glaçades ja que l'aire molt fred queda a sobre de les terres de l'interior sense poder escapar degut a la altíssima pressió atmosfèrica. Veiem que les mínimes vallesanes son clarament més baixes que les barceloneses.

Els dies abans de Nadal va configurant-se un altre onada de fred, però en aquest cas del Nord i seca que va donar unes mínimes especialment fredes a gran part de Catalunya.

A la ciutat de Barcelona la mínima no és tant baixa com el dia 14 però, en canvi, als altres observatoris les mínimes del mes es donen aquests dies i tornen les diferències enormes entre el Vallès glaçat i el suau pla de Barcelona amb Collserola de barrera.

Ja els darrers dies del mes arriba una nova massa d'aire molt més suau procedent de latituts inferiors, enfront del que havía passat durant la resta del mes.

Després de totes aquestes situacions, al fer la mitjana de les mínimes la característica que destaca és que la continentalitat és definitiva i es demostra una clara lateralitat climàtica, com ja havía comentat. Així a l'Eixample la mitjana de les mínimes és de 6,8º sense glaçades, al Fabra tenim 4,1º i 8 dies de glaçada, al Centre d'Informació ja cau a 1,5º amb 12 dies sota zero i al Parc Tecnològic la mínima mitjana és gairebé negativa, 0,1º i 20 dies de glaçades.

Pinzellades sobre el clima de Collserola

La Serralada Litoral catalana és una barrera natural entre la costa i la Depressió Prelitoral que no té grans alçades, però és suficient per diferenciar clarament els climes que tenen les dues vessants.

Collserola en forma part d'aquesta serralada i quedaría delimitada pels rius Llobregat al SW i Besós al NE i la comarca del Barcelonés al SE i el Vallès Occidental al NW; el seu punt culminant és el Tibidabo amb 512 metres i des d'on podem tenir unes vistes sensacionals de la costa, del Delta del Llobregat fins el Maresme, i de tota la plana del Vallès enmarcada entre Montserrat, St. Llorenç del Munt i el Montseny. En dies clars hom pot veure el Pirineu i, cada cop menys, Mallorca.

En aquest tema faré una aproximació al clima de Collserola únicament, deixant per un altre tema el clima barcelonés i el clima vallesà.

Per començar uns matisos de la seva formació i vegetació.

Els materials que la conformen van formar-se al Paleozoic, per tant són molt antics, quelcom gens habitual a les nostres zones costaneres. Després va patir moltes transformacions, inclús va estar al fons del mar i també va ser una illa. Però va ser el plegament alpí, el mateix que va formar el Pirineu, que va afectar a la Serralada Litoral conformant la fossa del Vallès-Penedès. Això va ocórrer durant el Terciari.

Ja al Cuaternari, el poblament vegetal te moltes semblances a l'actual amb l'aparició d'extensos boscos d'arbres del gènere Quercus, parents dels actuals roures i alzines. En aquest període hi han importants canvis climàtics, alternant-se fases de tipus temperat-càlid i una sèrie de períodes freds que coneixem com glaciacions. La darrera, la de Würm, va tenir lloc fa uns 11.000 anys.

Referint-me exclusivament al clima, igual que altres terres mediterrànies es caracteritza per estius secs i calorósos, els hiverns relativament templats i també secs i amb un régim de pluges molt irregular, acumulades sobre tot a la tardor i a la primavera. N'obstant, els paràmetres varien d'una vessant a l'altre donant lloc a una lateralitat climàtica.

Així doncs, la vessant del Barcelonés, ben assolellada, té un clima mediterrani marítim amb poques glaçades que disminueixen al perdre alçada. En canvi, la vessant d'obaga varía molt ja que l'efecte temperador del mar arriba atenuat i també evita el calentament urbá provocat per Barcelona. Aquí les glaçades son significatives i no disminueixen amb l'alçada, al contrari, ja que les nits anticiclòniques d'hivern les glaçades per irradiació al Vallès son habituals.

Un fenòmen curiós es pot comprovar fent un trajecte amb cotxe un mati de Gener que vagi de Barcelona fins el Vallès passant per dalt. Jo, al tornar del treball, ho faig sovint.

Per la carretera d'Horta molts matins estem a 5º a baix, al anar pujant la temperatura cau i no és estrany veure els 0º al termo del cotxe just quan canvía la carena. Durant la baixada la temperatura segueix caient, primer a poc a poc, però quan arribem al matalás d'aire fred pot fer una baixada sobtada en pocs metres. Més d'una vegada he vist -5º ó menys a Can Coll, per exemple.

De moment, ho deixo aquí i més endevant aniré complementant aquest tema tant llarg. Però per il·lustrar el que he explicat poso les dades que van enregistrar aquest darrer Gener a l'Observatori Fabra, al vessant barcelonés a 412 metres i el Centre d'Informació a Les Planes a 280 metres. N'obstant, les diferencies son molt més grans entre el pla del Vallès i el pla de Barcelona.

OBS. FABRA.

TEMPERATURA MITJANA: 7,4º
TEMPERATURA MÀXIMA: 14,5º (DIA 31)
TEMPERATURA MÍNIMA: -0,9º (DIA 28)
PRECIPITACIÓ: 150,4 mm

CENTRE D'INFORMACIÓ.

TEMPERATURA MITJANA: 6,2º
TEMPERATURA MÀXIMA: 16,7º (DIA 31)
TEMPERATURA MÍNIMA: -0,8º (DIA 28)
PRECIPITACIÓ: 123,0 mm

Un record bastant fred

Una situació que vull recordar és la que varem viure el Gener de 1.981 i que és la primera de la que conservo retalls de diari. El diari és de dimarts 13, ja que llavors no hi havia premsa els dilluns.

En aquell temps jo vivía al barri de La Torrassa a L'Hospitalet, molt a prop de Sants.

Va començar a nevar a primera hora del mati, recordo que la meva mare, que sabía de la meva passió per la neu, em va llevar dient-me que nevava; era aiguaneu. Però a mig mati la intensitat de la precipitació va augmentar i cada cop era més sòlida. Al voltant de migdia van començar a caure uns flocs enormes amb gran intensitat. Malgrat la pluja anterior i que el terra era mullat, coallava ràpidament i aviat tot era blanc. Va durar una hora més o menys. Després va tornar a caure aiguaneu de forma debil i, després de dinar, va parar de precipitar. Durant la tarda va seguir el cel cobert amb plugim o barrejat amb floquets però sense la consistencia del mati.

Molta gent va aprofitar el diumenge per pujar a Collserola i van haver-hi problemes a la part alta de Barcelona. Feia temps que no nevava aixi a Barcelona i recordo la meva mare que dilluns va anar a comprar per por a quedan-se aïllats com al 62, em va dir, ja que els pronòstics seguien anunciant fred i neu.

Aquí us poso uns retalls de la portada de La Vanguardia del 13 de Gener de 1.981. Són prou evidents.

Aquí poso dues imatges de satèl·lit, la primera de les 10 del mati i la segona de mitja tarda. A la primera, s'observa clarament la rotació ciclònica sobre el Pirineu i la nuvolositat que deixava neu a Catalunya. A la segona, la resta de la massa de nuvols s'allunya cap al mar.

Dimarts 13 va tornar a nevar, però ja no va ser el mateix. Les dades del Fabra ens donen 54,9 mm entre el 10 i el 13 de Gener (no tots en forma de neu) amb una mínima de -1,0º, registrada tant el 12 com el 13.

Aquell hivern 1.980-81 va ser bastant més fred que els anteriors i va començar amb una advecció del Nord a finals de Novembre, que va acabar transformant-se en una onada de fred siberiana molt seca a primers de Desembre. El Fabra va marcar una mínima de -4,8º el 3 de Desembre.

La segona onada de fred, aquesta nivosa, és la qual he narrat abans. I al Febrer va nevar el dia 11, però més destacable va ser la situació que va donar neu i fred al voltant del famós dia del 23F (l'assalt al Congrés dels Diputats), amb una bona nevada el dia 20 i 6 dies seguits de glaçades a l'Observatori Fabra. La mínima llavors es va quedar als -3,0º el dia 20.

La mitjana d'aquell hivern a l'Observatori Fabra, situat a 412 metres a la falda del Tibidabo, va quedar en 6,4º, amb 19 dies amb glaçada (>0º) i 6 dies de neu. Molts voldriem un altre hivern així!