27 de febrer 2007

Canvi climàtic

Fa temps que volía escriure sobre la meva forma de veure el tema mediàtic per excelència a la Climatología. Un tema del que s'en parla molt, massa pel meu gust, i sovint sense tenir gaire coneixement la qual cosa dona lloc a que escoltem veritables bajanades. Evidentment parlo de l'escalfament global, també conegut per Canvi Climàtic.

L'altre dia vaig llegir aquest article (i altres) d'en Xavier Sala i Martín, economista brillant i conegut per les seves polèmiques opinions, però que si te una cosa que m'agrada és que tant se li en dona ser políticament correcte virtud estranya en una societat on s'accepta millor una mentida adequada que no una veritat incomoda.

Ja comença a ser hora de que es deixin sentir algunes de les postures crítiques amb el que ens diuen des del govern. No m'agrada creurem les coses perque sí.

Aquí us poso l'article publicat a La Vanguardia i que resumeix molts dels meus dubtes al voltant d'aquest tema.

Cambio Climático (II): El Consenso


¿Recuerdan aquello de que la evidencia demuestra que es probable que el siglo XX sea el siglo más cálido del último milenio, la década de los noventa sea la década más cálida del siglo XX y el año 1998 sea el año más cálido de la década?

Esa fue la frase estrella del informe del Grupo Intergubernamental del Cambio Climático (IPCC) de la ONU en 2001, la frase que hizo cambiar el debate sobre el calentamiento global. Ocupaba un puesto preeminente en la primera página del informe IPCC-2001 e iba acompañada de un gráfico que mostraba unas temperaturas extremadamente estables entre los años 1000 y 1900 y que luego se disparaban hasta llegar al máximo en el 2000. El gráfico mostraba que el siglo XX era anormal y eso era la prueba definitiva de que el calentamiento global estaba causado por el hombre.

La frase, repetida millones de veces durante cinco años, se utilizó para desacreditar a los herejes que habíamos osado decir que el calentamiento observado podía ser el proceso natural de recuperación después de la pequeña glaciación medieval. El famoso gráfico documentaba que tal glaciación no había existido. El argumento era demoledor pero tenía un pequeño defecto: ¡era todo un montaje!

Los datos fueron construidos por Mann, Bradley y Hughes quienes, con los grosores de anillos de los árboles, la densidad de los corales e isótopos de hidrógeno y oxígeno atrapados en los hielos glaciares durante miles de años y a través de un complejo método estadístico llamado componentes principales, reconstruyeron las temperaturas globales durante los últimos 1000 años. En 2003, los canadienses Ross McKitrick y Steve McIntyre descubrieron errores básicos en el trabajo de Mann que, una vez corregidos, revelaban que las temperaturas durante siglo XIV habían sido más altas que las del siglo XX. El siglo XX ya no era una anormalidad y la afirmación estrella del IPCC quedaba en entredicho.

Mann y sus colegas reaccionaron. Empezó una gran lucha de titanes científicos. Había tanto en juego que en 2006, el National Research Council de los Estados Unidos formó un comité de expertos liderados por el presidente de la Academia Nacional de las Ciencias Estadísticas Edgard Wegman para investigar el tema. El comité dio la razón a McKitrick y McIntyre. Y a pesar de que en 2001 el IPCC había otorgado un convencimiento de entre 66% y 90% sobre la veracidad de la afirmación de Mann, el mismo IPCC publicó hace una semana las conclusiones del 2007 donde el gráfico y la famosa frase habían desaparecido.

Todo esto lo explico para recordar una vez más que el planeta tierra sufrió una pequeña glaciación entre los siglos XV y XIX, glaciación de la que nos estamos recuperando y que puede que el calentamiento global del siglo XX sea un fenómeno natural que nada tiene que ver con las emisiones de CO2.

También lo explico para advertir que cuando el IPCC afirma que hay consenso entre científicos sobre algo, puede ser que ese algo acabe resultando ser falso, o que cuando dice que existe una convencimiento del 90%, ese convencimiento puede desaparecer en menos de cinco años.

Dicho esto, en el informe del 2007 nos dicen que hay consenso y convencimiento sobre lo siguiente:

Primero, la cantidad de CO2 en la atmósfera es más alta ahora que durante la revolución industrial.

Segundo, la temperatura media del planeta ha subido unos 0,74 grados centígrados, es decir ¡menos de tres cuartos de un grado!, durante el último siglo: entre 1906 y 1940 (antes de les emisiones masivas) subió en 0,35, luego se mantuvo más o menos constante hasta 1980 y ha subido 0,41 grados desde entonces.

Tercero, las temperaturas medias han subido en todos los continentes menos en la Antártica y se han incrementado más en el hemisferio norte que en el sur.

Cuarto, dado que las temperaturas en el norte han subido, la cantidad de hielo en el océano glacial Ártico ha bajado y algunos glaciares están remitiendo. Dado que las temperaturas en la Antártica han bajado, la acumulación de hielo allí ha aumentado.

Quinto, a causa del deshielo observado en el norte, el nivel del mar ha subido en 18 centímetros.

¿Y la nueva frase estelar del informe IPCC 2007, la que ha protagonizado todos los titulares de este año: tenemos un convencimiento del 90% de que la mayor parte del calentamiento está causado por la acción humana? ¿Existe consenso sobre eso? Ahí la cosa se complica porque una cosa es medir temperaturas y otra establecer causalidad. Para asignar causas los climatólogos necesitan complejos modelos matemáticos con los que calculan cual hubiera sido el aumento de temperaturas si no hubiera habido emisiones. Después comparan el resultado de esa simulación con el aumento observado de temperaturas. La diferencia, dicen, tiene que haber sido causada por las emisiones.

Para que esa conclusión sea fiable, sin embargo, es fundamental que el modelo matemático sea correcto y preciso y aquí es donde muchos científicos tienen dudas. Y es que los procesos climatológicos son tan complicados que es muy difícil saber si el modelo captura todos los elementos esenciales. En cualquier caso, fíjense que la frase no especifica la proporción del aumento de temperaturas que está causado por el hombre. De hecho, el documento no especifica en ningún momento esa proporción por lo que, esencialmente, los del IPCC están diciendo que tienen una seguridad del 90% de que saben bien poco.

Debieron pensar que sería bueno no hacer un informe con una frase estrella tan verificablemente falsa como la del 2001. Supongo que sobre eso, sí hubo consenso.




La Vanguardia. Febrer 2007

Xavier Sala-i-Martín és Catedràtic de Columbia University i Professor Visitant de la Universitat Pompeu Fabra

© Xavier Sala-i-Martín, 2007

Etiquetes de comentaris:

03 de febrer 2007

Evolució de les temperatures al Fabra



Qui no ha sentit parlar de l'escalfament de la Terra.

En aquest mon on els mitjans de comunicació tenen un poder extraordinari en quan a creació d'opinió, qualsevol tema que tingui reço mediàtic aparenta ser més important que un altre del que no s'en parli. I no podem obviar que el Canvi climàtic és un dels temes que més joc donen als mitjans.

Doncs aprofitant aquesta empenta que dona parlar d'un tema de moda faré una anàlisi de les temperatures mitjanes anuals desde 1.914 fins 2.004, a veure si s'en poden treure conclusions de cara al futur.

En primer lloc, faré una breu explicació del mètode estadístic de les mitjanes mòbils.

El que busquem al analitzar una sèrie cronològica son dues coses:
  1. Una tendència, és a dir, trobar una autocorrelació temporal creixent o decreixent ja que una de les variables és el temps i, mitjançant aixó, podrem establir una predicció de la variable Y, en aquest cas les temperatures mitjanes anuals a l'observatori Fabra.
  2. L'existència o absència d'oscilacions cícliques regulars o irregulars. Aquestes últimes representaríen el cas de les sèries climàtiques, sempre de desigual duració i recurrència i amb insuficiència de dades al llarg del temps que no permet establir cicles majors.
No és la meva intenció fer un estudi des del punt de vista purament estadístic, per aixó evitaré entrar en càlculs i fòrmules matemàtiques complexes, únicament dir que l'ús de les mitjanes mòbils (en aquest cas de banda 9) permet la suavització de les dades empíriques i així observar les possibles tendències que puguin apareixer a la gràfica. També afegeixo que aquesta série cronològica constitueix un exemple de dificultat de l'anàlisi estadístic i el perill d'extreure conclusions de cara a una evolució posteriorés és alt ja que poden ésser errònies. Pensem que la série podría haver acabat al 1.972 (amb 58 anys n'hi prou per tenir valor climàtic) i qualsevol hagués dit que el refredament era un fet i ens anavem cap a la glaciació, com realment es va dir (a nivell global). Sembla també que podríen existir cicles d'uns 30 anys però la série és prou curta com per afirmar-ho.

Per tant, atenció al missatge que pugui donar aquesta gràfica. Jo donaré les meves conclusions que son totalment personals i sense anim de sentar cátedra.

En referència directa a les mitjanes anuals recollides al Fabra veiem un increment de la temperatura, tot i que no és uniforme, des del principi de les observacions al 1.914 fins l'actualitat. En concret, +1,81º en menys d'un segle. N'obstant, si analitzem la gràfica més acuradament trobem 3 períodes diferents en funció de les mitjanes mòbils:
  1. El primer, que comprén els anys 1.918-1.946, trobem els anys més freds de la sèrie als inicis de l'observació i l'any 1.917 com any més fred amb 13,34º de mitjana anual. En aquest període es dona un increment que durant els primers anys és fort, gairebé 0,5º fins el 1.924, per mantenir-se estable o inclús en decrement durant la dècada dels 30. Ja als anys 40 torna a pujar decididament la mitjana per arribar a l'any 1.946 amb una mitjana mòbil de 14,96º. En aquest primer període d'escalfament va pujar +0,98º.
  2. El segón interval va des de l'any 1.946 fins el 1.972. En aquests anys s'inverteix la tendència, produient-se un descens de la temperatura, ràpid al voltant de 1.950 i més lent durant la dècada dels 60. L'any 72 va ser el més fred d'aquest període amb una mitjana de 13,42º (la segona més baixa de la série) i representa el punt d'inflexió d'aquest descens de -0,81º.
  3. A partir d'aquí, comença un interval que hom diría que encara no ha arribat al seu punt àlgid i que fins l'any 2.000 ha tingut un increment de +1,64º. Aquest final de segle, l'augment de temperatures ha estat més sostingut i sense fases intermèdies de suavització o descens. És en aquest període on trobem els els 10 anys més càlids de la sèrie i el récord (fins 2.004) va ser l'any 2.003, el de l'estiu tòrrid, amb 16,45º. Falten les dades del 2.005 i 2.006 que molt probablement no trencarán la tendència a l'alça.
Fins aquí l'anàlisi fred de les xifres. Les conclusions que podríem extreure son variades i no ens podríem abstreure de parlar del mediàtic Canvi Climàtic però amb alguns matissos, ja que hem de separar el possible escalfament global de les dades propies d'un observatori que representa al seu indret i ens parla del clima local.

El clima de l'observatori Fabra podríem etiquetar-lo de Mediterrani litoral de muntanya baixa, ja que es troba a 412 metres a la vessant de solana de la serralada Litoral, per tant, les temperatures mitjanes son inferiors a les de la ciutat. L'alçada i l'efecte de l'illa de calor urbana son factors determinants en la diferència, tot i que l'orientació marítima fa que les temperatures tinguin un comportament similar que no és el mateix que a la part vallesana, més continental.

Ja que hem fet esment de l'illa de calor urbana, voldría donar més valor al Fabra en el sentit de que, per la seva situació, ha quedat aparentment al marge d'un possible envaïment de la ciutat. Aquesta circumstància ha fet que molts observatoris centenaris d'Europa hagin quedat desvirtuats per analitzar canvis que podríen donar llum sobre l'escalfament del planeta. N'obstant, com veiem a la gràfica, el gran augment dels darrers 30 i tants anys es correspon amb el gran creixement urbá de la part alta de Barcelona de forma que hi han barris (Montbau, Sant Genís, els Penitents) situats a plena falda del Tibidabo, alguns a només 500 metres en línia recta del Fabra, tot i que uns 200 metres més avall, y la construcció de la Ronda de Dalt, a només 800 metres, amb el conseqüent augment de temperatura de la zona degut a l'efecte "d'artèria calenta" (ho podeu comprovar amb el termo del cotxe) que representa una vía de circulació tant densa com les Rondes.

Amb aquestes matisacions i fent cas al que diu Mª Carmen Moreno al seu text docent de la UB amb el títol de Climatología urbana, la capa límit de l'illa de calor urbana (on arriba la seva influència) es situaría de dia entre 600-1.500 metres d'alçada gracies a la convecció i de nit, més estable, estaría entre 100-300 metres. N'obstant, aixó és variable en funció de vents locals (catabàtics, marinades...) que puguin estendre el fenòmen. Per aquest motiu, la meva hipòtesi és que no sería descartable que part del augment dels últims anys tingui una influència antròpica, no en referència a l'escalfament global sino a l'efecte local de l'illa de calor urbana.



En aquesta imatge del Diego Lázaro, feta el Febrer de 2.005, podem veure un observatori Fabra cada cop més integrat dins de la ciutat.


Aquest petit estudi s'ha pogut fer gracies a les dades proporcionades per l'Observatori Fabra que pertany a la Reial Acadèmia de Ciencies i Arts de Barcelona.

Etiquetes de comentaris: ,