Plou menys ara?

Qui no ha sentit parlar de la sequera?? Darrerament, diaris, televisions i radios l'anomenen constantment però.... tenen raó??

Tot seguit podeu veure una gràfica de la precipitació caiguda a l'Observatori Fabra des del 1.914 que ens permetrà treure alguna conclusió envers la frase, que no per més repetida és més certa, de que "ara plou menys per culpa de Canvi Climàtic".

Be, en primer lloc, una breu explicació de les linies i que representen.

La linia blava és la pluja anual i l'aspecte de dents de serra indica la variabilitat de la precipitació en el nostre clima mediterrani. No és habitual, com veiem, molts anys amb la mitjana climàtica sino que és més normal la succesió d'anys secs amb algun any molt plujós pel mig.

La linia vermella representa un recurs estadístic que permet suavitzar una serie i, potser trovar tendències. En aquest cas, és la mitjana mòbil de 9 anys que es calcula agafant 9 anys i fent la mitjana, a l'any següent deixem el primer any dels 9 i agafem el següent, i així de forma succesiva. Un ràpid anàlisi diría que si podem veure alguna tendència doncs la primera meitat del segle XX hom observa un lleugera disminució de la precipitació mitjana i des d'aleshores hi ha hagut diverses tendències, tant de increment com de descens de la pluja.

Un missatge similar mostra la linia groga que és mitjana mòbil de 30 anys que és el periode que la OMM valora per poder parlar de dades climàtiques. El resultat que ens dona se sembla molt a la anterior però més atenuada i només tindríem un descens fins els anys 50, un increment fins els 80 i un altre descens fins els nostres dies.

Finalment, la linia verda és la tendència linial de tota la serie. Segons aixó, la precipitació hauría augmentat respecte a l'inici de la serie. Traduït, que ara plouría més que abans.




Be, una vegada analitzada la gràfica de forma somera podríem parlar de si realment ara plou menys que abans.

Com a primer anàlisi, veiem que la tendència linial marca un augment de la precipitació però jo li trec qualsevol valor a aquesta linia ja que el clima NO és un sistema linial i, per tant, amb multiples tendències que una sola linia no indica.

Les mitjanes mòbils ja parlen de diverses tendències i penso que la conclusió més evident és que no podem parlar d'una variació inequívoca de la precipitació en cap sentit, és a dir, ni ara plou menys, ni ara plou més, senzillament que qualsevol petita diferència entra dins de la lògica climàtica.

Cal analitzar mès acuradament la precipitació, com la seva intensitat o distribució, que ja faré més endavant, però dir com fan alguns ecologistes catastrofistes que ara plou menys per culpa del canvi climàtic és una afirmació, com a minim, agosarada. Inclús el Dr. Javier Martín Vide parla de que no s'hi han observat canvis significatius en la quantitat de precipitació a la Península llevat del sudoest (Andalucia occidental) on si que hi hauría un descens respecte a la precipitació mesurada al segle XIX.

Seguirem analitzant les dades fredament però, sobre tot, seguirem estudiant el nostre clima perque no ens vulguin fer creure que episodis normals com les sequeres al clima mediterrani son d'allò més estrany. Si potser aprenguessim a estalviar aigua de veritat.....

Evolució de les temperatures al Fabra

Qui no ha sentit parlar de l'escalfament de la Terra.

En aquest mon on els mitjans de comunicació tenen un poder extraordinari en quan a creació d'opinió, qualsevol tema que tingui reço mediàtic aparenta ser més important que un altre del que no s'en parli. I no podem obviar que el Canvi climàtic és un dels temes que més joc donen als mitjans.

Doncs aprofitant aquesta empenta que dona parlar d'un tema de moda faré una anàlisi de les temperatures mitjanes anuals desde 1.914 fins 2.004, a veure si s'en poden treure conclusions de cara al futur.

En primer lloc, faré una breu explicació del mètode estadístic de les mitjanes mòbils.

El que busquem al analitzar una sèrie cronològica son dues coses:

1. Una tendència, és a dir, trobar una autocorrelació temporal creixent o decreixent ja que una de les variables és el temps i, mitjançant aixó, podrem establir una predicció de la variable Y, en aquest cas les temperatures mitjanes anuals a l'observatori Fabra.
2. L'existència o absència d'oscilacions cícliques regulars o irregulars. Aquestes últimes representaríen el cas de les sèries climàtiques, sempre de desigual duració i recurrència i amb insuficiència de dades al llarg del temps que no permet establir cicles majors.

No és la meva intenció fer un estudi des del punt de vista purament estadístic, per aixó evitaré entrar en càlculs i fòrmules matemàtiques complexes, únicament dir que l'ús de les mitjanes mòbils (en aquest cas de banda 9) permet la suavització de les dades empíriques i així observar les possibles tendències que puguin apareixer a la gràfica. També afegeixo que aquesta série cronològica constitueix un exemple de dificultat de l'anàlisi estadístic i el perill d'extreure conclusions de cara a una evolució posteriorés és alt ja que poden ésser errònies. Pensem que la série podría haver acabat al 1.972 (amb 58 anys n'hi prou per tenir valor climàtic) i qualsevol hagués dit que el refredament era un fet i ens anavem cap a la glaciació, com realment es va dir (a nivell global). Sembla també que podríen existir cicles d'uns 30 anys però la série és prou curta com per afirmar-ho.

Per tant, atenció al missatge que pugui donar aquesta gràfica. Jo donaré les meves conclusions que son totalment personals i sense anim de sentar cátedra.

En referència directa a les mitjanes anuals recollides al Fabra veiem un increment de la temperatura, tot i que no és uniforme, des del principi de les observacions al 1.914 fins l'actualitat. En concret, +1,81º en menys d'un segle. N'obstant, si analitzem la gràfica més acuradament trobem 3 períodes diferents en funció de les mitjanes mòbils:

1. El primer, que comprén els anys 1.918-1.946, trobem els anys més freds de la sèrie als inicis de l'observació i l'any 1.917 com any més fred amb 13,34º de mitjana anual. En aquest període es dona un increment que durant els primers anys és fort, gairebé 0,5º fins el 1.924, per mantenir-se estable o inclús en decrement durant la dècada dels 30. Ja als anys 40 torna a pujar decididament la mitjana per arribar a l'any 1.946 amb una mitjana mòbil de 14,96º. En aquest primer període d'escalfament va pujar +0,98º.
2. El segón interval va des de l'any 1.946 fins el 1.972. En aquests anys s'inverteix la tendència, produient-se un descens de la temperatura, ràpid al voltant de 1.950 i més lent durant la dècada dels 60. L'any 72 va ser el més fred d'aquest període amb una mitjana de 13,42º (la segona més baixa de la série) i representa el punt d'inflexió d'aquest descens de -0,81º.
3. A partir d'aquí, comença un interval que hom diría que encara no ha arribat al seu punt àlgid i que fins l'any 2.000 ha tingut un increment de +1,64º. Aquest final de segle, l'augment de temperatures ha estat més sostingut i sense fases intermèdies de suavització o descens. És en aquest període on trobem els els 10 anys més càlids de la sèrie i el récord (fins 2.004) va ser l'any 2.003, el de l'estiu tòrrid, amb 16,45º. Falten les dades del 2.005 i 2.006 que molt probablement no trencarán la tendència a l'alça.

Fins aquí l'anàlisi fred de les xifres. Les conclusions que podríem extreure son variades i no ens podríem abstreure de parlar del mediàtic Canvi Climàtic però amb alguns matissos, ja que hem de separar el possible escalfament global de les dades propies d'un observatori que representa al seu indret i ens parla del clima local.

El clima de l'observatori Fabra podríem etiquetar-lo de Mediterrani litoral de muntanya baixa, ja que es troba a 412 metres a la vessant de solana de la serralada Litoral, per tant, les temperatures mitjanes son inferiors a les de la ciutat. L'alçada i l'efecte de l'illa de calor urbana son factors determinants en la diferència, tot i que l'orientació marítima fa que les temperatures tinguin un comportament similar que no és el mateix que a la part vallesana, més continental.

Ja que hem fet esment de l'illa de calor urbana, voldría donar més valor al Fabra en el sentit de que, per la seva situació, ha quedat aparentment al marge d'un possible envaïment de la ciutat. Aquesta circumstància ha fet que molts observatoris centenaris d'Europa hagin quedat desvirtuats per analitzar canvis que podríen donar llum sobre l'escalfament del planeta. N'obstant, com veiem a la gràfica, el gran augment dels darrers 30 i tants anys es correspon amb el gran creixement urbá de la part alta de Barcelona de forma que hi han barris (Montbau, Sant Genís, els Penitents) situats a plena falda del Tibidabo, alguns a només 500 metres en línia recta del Fabra, tot i que uns 200 metres més avall, y la construcció de la Ronda de Dalt, a només 800 metres, amb el conseqüent augment de temperatura de la zona degut a l'efecte "d'artèria calenta" (ho podeu comprovar amb el termo del cotxe) que representa una vía de circulació tant densa com les Rondes.

Amb aquestes matisacions i fent cas al que diu Mª Carmen Moreno al seu text docent de la UB amb el títol de Climatología urbana, la capa límit de l'illa de calor urbana (on arriba la seva influència) es situaría de dia entre 600-1.500 metres d'alçada gracies a la convecció i de nit, més estable, estaría entre 100-300 metres. N'obstant, aixó és variable en funció de vents locals (catabàtics, marinades...) que puguin estendre el fenòmen. Per aquest motiu, la meva hipòtesi és que no sería descartable que part del augment dels últims anys tingui una influència antròpica, no en referència a l'escalfament global sino a l'efecte local de l'illa de calor urbana.



En aquesta imatge del Diego Lázaro, feta el Febrer de 2.005, podem veure un observatori Fabra cada cop més integrat dins de la ciutat.


Aquest petit estudi s'ha pogut fer gracies a les dades proporcionades per l'Observatori Fabra que pertany a la Reial Acadèmia de Ciencies i Arts de Barcelona.

Els episodis més freds al Fabra (Part 2)

Anys 50

Abans hem vist les situacions més fredes de la primera part del segle XX i ara començarem a veure les de la segona meitat, algunes de elles molt famoses per viscudes o per ser molt intenses.
És l'any 1.954 quan te lloc la primera onada de fred de la década dels 50, eclipsada per la que dos anys més tard sería una de les situacions de fred més extrem dels darrers segles, però que va ser molt interessant gracies a la conjunció de fred molt intens i neu, que va arribar a ser abundant a llocs com Reinosa (Cantàbric), tal com mostra la foto, o la cara nord del Pirineu.

A finals de Gener, un potent anticiclò s'allarga des d'Escandinavia fins el nord de Russia bombejant aire gèlid de l'interior de Siberia cap a Europa. Mentrestant, a l'Atlàntic nord una depressió forma un tàlveg que acabarà generant una baixa centrada sobre Catalunya que amb molt fred en alçada (-35º a 500 hPa) deixa nevades a comarques properes al mar, així a l'Observatori Fabra el dia 28 registra 5,9 mm en forma de neu tot i que la temperatura no baixa encara dels 0,0º.

Però, la borrasca de l'Atlàntic nord no pot avançar per la seva ruta natural d'oest a est degut a l'anticiclò escandinau i baixa en diagonal cap al Mediterrani occidental, permetent que l'anticiclò de les Açores, amb 1035 hPa, configuri una situació de bloqueig a l'Atlàntic. Tot va quadrant.

Dins d'aquest moviment d'escacs, una bossa d'aire molt fred circula per sobre d'Europa a totes les alçades (el dia 31 ja tenen -23º a Varsovia i -16º a Berlín) arrivant amb el canvi de mes al Pirineu. El geopotencial és molt important, els 500 hPa es troben a 5.160 metres sobre el Pirineu navarrés, i la temperatura és baixissima a l'atmosfera tant que sobre Donosti hi han -17º a 850 hPa i -38º a 500 hPa, el lloc més afectat de la Península amb -9º al monte Igueldo.

A Catalunya també afecta de valent (a Barcelona -12º a 850 i -35º a 500 hPa) dades que es reflexen a ran de terra ja que al Fabra s'enregistren -5,9º, la més baixa fins llavors, però les màximes no pasen de 1,5º els tres primers dies de Febrer malgrat el sol. A l'Estany Gento assoleixen els -26º, a La Bonaigua s'arriba a -24º i a Nuria i Vielha a -20º.

A l'evolució posterior veiem com l'anticiclò escandinau i de les Açores es fusionen i aparegué una depressió al golf de Cadis que va fer nevar a llocs insòlits com Huelva, Sevilla, Málaga (a la foto), Tarifa o Almeria i a gairebé totes les costes mediterrànies degut al desplaçament d'aquesta perturbació cap a ses Illes Balears. La temperatura al Fabra va pujar però encara hi havia molt fred a una atmosfera cada cop més inestable, per tant la neu era ineludible i van caure 30,9 mm del 4 al 6 de Febrer, la majoría en forma de neu.

Aquesta memorable onada de fred es va acabar el 7 de Febrer amb l'arribada d'un front fred que des de l'Atlàntic escombrà l'aire fred magatzemat a gran part d'Europa, Mediterrani occidental i, inclús, nord d'Àfrica.


La següent situació que registrà temperatures inferiors als -5º al Fabra va ser la històrica onada de fred, millor dit ONADES de fred, de Febrer de 1.956. Aquest mes ha passat als anals de la meteorología europea i ha estat la situació atmosfèrica més estudiada en el darrer mig segle, per tant, no m'extendré gaire.

Després d'un Gener molt suau (mitjana al Fabra de 8,2º) sense gairebé entrades fredes però que acaba amb una situació que començava a fer pensar en una onada de fred a Europa occidental. Una bossa gèlida de -45º a 500 hPa está sobre Ucrania i un "superanticicló" de 1045 hPa sobre Escandinavia. Com ja hem vist aquestes són condicions típiques perque l'aire artic continental arribi a les nostres contrades.... tal com va passar.

La massa d'aire gèlid va fer el recorregut fins Catalunya molt ràpidament, de forma que 48 hores més tard la teníem a tocar. Un aspecte destacable és el gran matalás de fred que hom pot veure reflexat a totes les capes atmosfèriques amb intensitat. Aquestes dues característiques, rapidesa i intensitat, les deleten les dades del Fabra, si el dia 1 hi ha una màxima de 10,0º trobem que el dia 2 ja s'assoleixen els -5,0º... amb una màxima de -1,8º.

Aquesta primera onada de fred és molt seca i només es recullen 2,1 mm en forma de neu. Precisament per això, les temperatures baixen de forma espectacular degut a la quantitat d'aire fred que cau sobre les nostres contrades, el dia 3 tenim -15º a 850 hPa i -35º a 500 hPa sobre Barcelona. El Fabra registra -7,7º el dia 3 (la més baixa fins llavors), el dia 4 marca -7,4º i el dia 5, -6,6º.

L'entrada freda es talla al voltant del dia 6, però queda una situació de bloqueig a l'Atlàntic nord i una nova irrupció molt freda a Russia. Com dos titans, l'anticiclò a l'oest i l'aire fred a l'est s'allarguen de sud a nord, com si calibressin les seves forces, però ens deixen a la part freda de tot plegat. Pocs dies més tard, una altre onada de fred, si cal més freda que l'anterior, s'abat sobre l'Europa occidental i la Península.

Será amb aquesta situació on l'Observatori Fabra marca la seva temperatura més baixa de la seva historia, -10,0º el mati de l'11 de Febrer, a la ciutat s'en registren -6,7º a les Drassanes que també consta com la més baixa a un observatori oficial.

Hi han autors que diuen que aquestes dades no es donaven des de la Petita Edat de Gel al segle XVII, tot i que existeix la dada de -9,6º al carrer Petritxol registrada al Gener de 1.891 però, molt possiblement, no amb les condicions de mesura actuals. En tot cas, la dada del 56 és impressionant i 50 anys després no s'ha tornat a donar.

Aquesta onada de fred torna a ser seca, fet que contribueix directament a la mort de multitut de plantes i vegetals de tot tipus que, adaptats al nostre clima, no van poder suportar temperatures notablement inferiors a les mínimes habituals d'un hivern mediterrani. A baix podem veure una foto del llac de Banyoles glaçat el dia 13 de Febrer. El bombeig d'aire fred va mantenir-se uns 4 dies amb temperatures récord a gran part d'Europa.

Algunes dades a Europa:
-35º Leningrad
-29º Moscou
-28º Munic
-25º Estocolm
-21º Varsovia
-21º Berlín
-12º Toulouse
-11º París
-10º Venecia
-5º Londres

A Espanya:
-15,2º Pamplona
-12,1º Sant Sebastià
-11,8º Valladolid
-10,5º Girona
-9,1º Madrid
-8,2º Saragossa
-8,0º Bilbao
-7,2º València
-6,0º Còrdoba
-5,5º Sevilla
-4,7º Tarragona
-3,8º Santander
-1,9º Càdis
-1,0º Màlaga

Una tercera onada de fred, aquesta una mica més humida i menys freda que les anteriors entra a Catalunya el dia 19, però aquest cop "només" s'arriba als -4,4º.

Aquestes tres onades de fred històriques han conformat el mes que ha tingut la mitjana més baixa a l'Observatori.

5,7º Mitjana de les màximes
1,5º Mitjana
-2,6º Mitjana de les mínimes

20 dies de glaçada i 9 dies de neu, totes aquestes dades d'aquell Febrer ens parlarien d'un clima que gens te a veure amb el nostre però que va marcar una fita a la història meteorològica del nostre pais.

Els episodis més freds al Fabra (Part 1)

Per analitzar de forma breu els episodis més freds que s'han registrat a l'Observatori Fabra he escollit les situacions on es van assolir els -5º a l'Observatori, una temperatura prou baixa que, en prou feines, s'ha assolit una dotzena de vegades des del 1.914.


La primera d'elles es dona poc després d'iniciar les observacions, el Gener de 1.914 que ja va debutar amb freds molt marcats (-4,3º el dia d'Any Nou) tal com posa en evidència el mapa isobàric d'aquell dia amb una clara advecció de NE continental. Però els freds més intensos van donar-se a mitjans de mes on, a una segona onada de fred, es va arribar als -5,1º el dia 14 i a -5,2º el dia 16. Aquesta fou una mica més humida i es va registrar un parell de dies de neu el mapa del dia 15 mostra el llevant en superficie que va contribuir a que nevés. El fred es va mantenir uns dies més, amb màximes molt baixes que no van ultrapassar els 7º fins el dia 26.
En el seu conjunt, aquest mes és el segon més fred a l'Observatori Fabra després del Febrer de 1.956 i per davant de Gener de 1.985.

La següent vegada que es baixa dels cinc sota zero és pels Nadals de 1.917, quan una onada de fred arriba a Catalunya amb temperatures molt baixes. Així, el dia 24 de Desembre, un potent anticicló a l'Atlàntic Nord bloqueja la circulació zonal i afavoreix que una depressió viatgés des d'Escandinavia fins el Mediterrani Occidental canalitzant una corrent d'aire molt fred, primer de Nord i després de Nord-est. És durant aquesta darrera situació quan s'enregistren les mínimes de l'episodi amb -5,2º el dia 29. L'evolució posterior deriva en un temporal de llevant amb neu i aiguaneu que acumula 57,3 mm al voltant de Cap d'Any.

Ja a la dècada dels anys 20, tornem a trobar -5,0º el dia 28 de Febrer de 1.924 fruit d'una onada de fred molt curta amb un marcat fluxe del Nord que acabaria transformant-se en situació de Nord-oest i, més tard, del Sud-oest per obra i gracia de la profunda baixa escandinava que va viatjar cap a l'Oest.

A la dreta, podem veure una reproducció d'un article de La Vanguardia que fa referència al fred i la neu que va caure aquell final de Febrer i que va causar força enrenou.

No tornaríem a trobar mínimes tant baixes fins l'inici de l'any 1.938, en plena Guerra Civil, quan poc abans d'Any Nou una advecció del Nord-est que porta vents gèlids des de les planures russes i arrossega una gran quantitat d'aire fred del continent es manté durant uns quants dies. D'aquesta forma l'Observatori enregistra la temperatura més baixa fins el moment amb -5,3º el 5 de Gener i amb 6 dies per sota de -3º.

Aquí podem veure una imatge de la època i que correspon a la batalla de Teruel durant la qual va abatre's la onada de fred esmentada.

Evidentment, el fred va ser molt més viu a aquestes terres, de les més fredes d'Espanya i on es van assolir els -20º.

Maleïda guerra!!!


No caldría esperar gaire per tornar a tenir freds intensos, només 2 hiverns, ja que al Gener de 1.940 una tramuntanada freda i seca va envair Catalunya durant la posguerra i que no va portar nevades importants a la ciutat, només dues dècimes de litre en forma de neu el dia 22 provocat per una lleugera entrada de vents de llevant junt amb l'aire fred acumulat. Aquest hivern també s'arribava als -5,3º el 19 de Gener, igualant la mínima fins llavors, que es mantindría gairebé 2 anys exactos ja que a mitjans de Gener de 1.942, una breu però intensa onada de fred que arriba de Russia, on hi havía molt fred acumulat, per un passadís entre l'anticicló escandinau i les depressions mediterrànies dona lloc a la que sería la temperatura més baixa de la primera meitat del segle al Fabra, -5,6º i que va ser una petita mostra de la rudesa del famós "General Hivern" que, en aquells moments, estava jugant un paper decisiu en el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial.

Aquesta sería la crònica dels majors freds durant els primers quaranta anys a l'Observatori Fabra, i per proximitat a Barcelona i la seva àrea metropolitana, que tot i sent intensos no arriben als nivells que hem pogut constatar a finals del segle XIX ni a la segona meitat del segle XX.

Pinzellades sobre el clima de Collserola (II)

Analitzar el clima d'un territori, per petit que sigui, és una feina complexa i cal valorar moltes variables geogràfiques que hi influeixen, per això aniré fent una descripció del clima de Collserola utilitzant situacions sinòptiques interessants.

Per començar, intentaré mostrar les diferencies hivernals a banda i banda de la serralada produides per Situacions anticiclòniques i advectives a l'hivern. Per veure-ho millor, he escollit el mes de Desembre de 2.001 recordat per les intenses nevades a molts llocs de Catalunya i per les glaçades intenses a l'interior.

I per això, ho il·lustraré amb les mínimes diaries a 4 observatoris. A l'Eixample Dret, la Pastissería Baylina a la cantonada del carrer Provença amb Passeig de Sant Joan, que es troba de ple a l'illa de calor barcelonina; l'Observatori Fabra a 412 metres, prop del cim del Tibidabo però a la vessant marítima; el Centre d'Informació del Parc de Collserola a Les Planes, al vessant vallesà però dins del terme municipal de Barcelona; i l'observatori que la Xarxa Agrometeorològica té al Parc Tecnològic del Vallès a Cerdanyola.

A la esquerra teniu les dades de les mínimes que van registrar aquests observatoris (en blau i negreta ressalto la més baixa) i a sota trobareu el gràfic del mes que ens servirà per veure reflexades les diferents situacions que hi veurem més endevant.


Com indicació, dir-vos que si cliqueu (botó dret i "Abrir en ventana nueva") a sobre del nom de la situació atmosfèrica us apareixeràn els mapes isobàrics del dia en qüestió.

Anem a veure com va ser aquest Desembre.

El mes debuta amb un pantá baromètric amb un lleuger domini en alçada dels vents de l'oest. Si veiem la taula de les temperatures, trobem una marcada inversió tèrmica ja que a l'Eixample tenen gairebé la mateixa mínima que al Fabra, però si baixém cap el Vallès el matalás d'aire fred és més intens quan més al fons de Collserola.

A poc a poc va apropant-se l'Anticiclò de les Açores que acabarà centrant-se sobre la Península. Amb una pressió atmosfèrica de 1030 hPa a sobre els moviments verticals d'aire són mínims i l'aire fred, que pesa més, tendeix a xafar-se literalment contra el sòl provocant fortes inversions tèrmiques. Així el dia 6 la temperatura del Fabra és més alta que al centre de la ciutat (que ja és curiós), però en comparació amb la banda vallesana la diferència és molt gran, +5,6º respecte al Centre d'Informació i +8,8º enfront del Parc Tecnològic. Queda tot dit!!

Però el temps no s'atura, sempre està en constant canvi, i el gran anticiclò rús llença una dorsal anticiclònica sobre el continent europeu a la vegada que es va conformant una situació de bloqueig en omega sobre les Illes Britàniques que afavoreix l'arribada d'aire fred de latituts molt altes. Aquesta evolució es veu reflexada al gràfic de temperatures amb una clara davallada a tots els observatoris.

Com si fós un puzzle que comença a encaixar, una bossa d'aire molt fred viatja des de les planes de Russia directament cap a nosaltres per situar-se damunt de Catalunya el
dia 14. Penso que als aficionats a la meteorología no cal que ens diguin el que va passar, es prou conegut. Només un parell de fotos d'aquella nit memorable, una d'un carrer de l'Eixample i l'altre de Vallvidrera.



La tarda del 14 de Desembre, la neu va començar a caure amb alegria però la temperatura va pujar molt poc, però suficient, perque a la ciutat de Barcelona la neu que va coallar s'anés fonent i durant tota la nit la precipitació va caure en forma d'aiguaneu, a estones amb neu solament. A Collserola, en canvi, feia prou fred com perque seguís nevant, igual que al Vallès i al meu jardi es van acumular uns 15 centímetres al voltant de mitjanit.

De matinada la precipitació va anar-se debilitant a prop de la costa però va seguir intensa a l'interior, Catalunya Central i Pla de Lleida especialment, on s'hi van acumular gruixos molt importants de 40 a 70 cm a llocs com Collbatò, Igualada, Manresa, Cervera, etc...

Aquí teniu una imatge de satèl·lit del dia 16 on es pot veure la gran superficie nevada a Catalunya i Aragó.


A les temperatures mínimes del dia 15 veiem que desapareixen gairebé els signes de continentalitat que son habituals en nits de glaçades per irradiació i l'alçada és un factor determinant, com passa en les situacions advectives.

En els dies següents, va afeblint-se l'advecció de NE i l'anticicló de les Illes Britàniques, amb pressions de 1030 hPa sobre Catalunya, provoca una clara situació de glaçades ja que l'aire molt fred queda a sobre de les terres de l'interior sense poder escapar degut a la altíssima pressió atmosfèrica. Veiem que les mínimes vallesanes son clarament més baixes que les barceloneses.

Els dies abans de Nadal va configurant-se un altre onada de fred, però en aquest cas del Nord i seca que va donar unes mínimes especialment fredes a gran part de Catalunya.

A la ciutat de Barcelona la mínima no és tant baixa com el dia 14 però, en canvi, als altres observatoris les mínimes del mes es donen aquests dies i tornen les diferències enormes entre el Vallès glaçat i el suau pla de Barcelona amb Collserola de barrera.

Ja els darrers dies del mes arriba una nova massa d'aire molt més suau procedent de latituts inferiors, enfront del que havía passat durant la resta del mes.

Després de totes aquestes situacions, al fer la mitjana de les mínimes la característica que destaca és que la continentalitat és definitiva i es demostra una clara lateralitat climàtica, com ja havía comentat. Així a l'Eixample la mitjana de les mínimes és de 6,8º sense glaçades, al Fabra tenim 4,1º i 8 dies de glaçada, al Centre d'Informació ja cau a 1,5º amb 12 dies sota zero i al Parc Tecnològic la mínima mitjana és gairebé negativa, 0,1º i 20 dies de glaçades.

Pinzellades sobre el clima de Collserola

La Serralada Litoral catalana és una barrera natural entre la costa i la Depressió Prelitoral que no té grans alçades, però és suficient per diferenciar clarament els climes que tenen les dues vessants.

Collserola en forma part d'aquesta serralada i quedaría delimitada pels rius Llobregat al SW i Besós al NE i la comarca del Barcelonés al SE i el Vallès Occidental al NW; el seu punt culminant és el Tibidabo amb 512 metres i des d'on podem tenir unes vistes sensacionals de la costa, del Delta del Llobregat fins el Maresme, i de tota la plana del Vallès enmarcada entre Montserrat, St. Llorenç del Munt i el Montseny. En dies clars hom pot veure el Pirineu i, cada cop menys, Mallorca.

En aquest tema faré una aproximació al clima de Collserola únicament, deixant per un altre tema el clima barcelonés i el clima vallesà.

Per començar uns matisos de la seva formació i vegetació.

Els materials que la conformen van formar-se al Paleozoic, per tant són molt antics, quelcom gens habitual a les nostres zones costaneres. Després va patir moltes transformacions, inclús va estar al fons del mar i també va ser una illa. Però va ser el plegament alpí, el mateix que va formar el Pirineu, que va afectar a la Serralada Litoral conformant la fossa del Vallès-Penedès. Això va ocórrer durant el Terciari.

Ja al Cuaternari, el poblament vegetal te moltes semblances a l'actual amb l'aparició d'extensos boscos d'arbres del gènere Quercus, parents dels actuals roures i alzines. En aquest període hi han importants canvis climàtics, alternant-se fases de tipus temperat-càlid i una sèrie de períodes freds que coneixem com glaciacions. La darrera, la de Würm, va tenir lloc fa uns 11.000 anys.

Referint-me exclusivament al clima, igual que altres terres mediterrànies es caracteritza per estius secs i calorósos, els hiverns relativament templats i també secs i amb un régim de pluges molt irregular, acumulades sobre tot a la tardor i a la primavera. N'obstant, els paràmetres varien d'una vessant a l'altre donant lloc a una lateralitat climàtica.

Així doncs, la vessant del Barcelonés, ben assolellada, té un clima mediterrani marítim amb poques glaçades que disminueixen al perdre alçada. En canvi, la vessant d'obaga varía molt ja que l'efecte temperador del mar arriba atenuat i també evita el calentament urbá provocat per Barcelona. Aquí les glaçades son significatives i no disminueixen amb l'alçada, al contrari, ja que les nits anticiclòniques d'hivern les glaçades per irradiació al Vallès son habituals.

Un fenòmen curiós es pot comprovar fent un trajecte amb cotxe un mati de Gener que vagi de Barcelona fins el Vallès passant per dalt. Jo, al tornar del treball, ho faig sovint.

Per la carretera d'Horta molts matins estem a 5º a baix, al anar pujant la temperatura cau i no és estrany veure els 0º al termo del cotxe just quan canvía la carena. Durant la baixada la temperatura segueix caient, primer a poc a poc, però quan arribem al matalás d'aire fred pot fer una baixada sobtada en pocs metres. Més d'una vegada he vist -5º ó menys a Can Coll, per exemple.

De moment, ho deixo aquí i més endevant aniré complementant aquest tema tant llarg. Però per il·lustrar el que he explicat poso les dades que van enregistrar aquest darrer Gener a l'Observatori Fabra, al vessant barcelonés a 412 metres i el Centre d'Informació a Les Planes a 280 metres. N'obstant, les diferencies son molt més grans entre el pla del Vallès i el pla de Barcelona.

OBS. FABRA.

TEMPERATURA MITJANA: 7,4º
TEMPERATURA MÀXIMA: 14,5º (DIA 31)
TEMPERATURA MÍNIMA: -0,9º (DIA 28)
PRECIPITACIÓ: 150,4 mm

CENTRE D'INFORMACIÓ.

TEMPERATURA MITJANA: 6,2º
TEMPERATURA MÀXIMA: 16,7º (DIA 31)
TEMPERATURA MÍNIMA: -0,8º (DIA 28)
PRECIPITACIÓ: 123,0 mm

L'Observatori Fabra. Una mica d'historia

Per a trobar l'inici de l'Observatori Fabra hauríem abans de buscar les causes per les quals una sèrie d'edificacions van colonitzar la muntanya del Tibidabo.

La muntanya, a finals del segle XIX, quedava molt allunyada de la ciutat i gracies a l'Exposició Universal de 1.888 es va construir, per ordre de l'alcalde Rius i Taulet, la carretera que comunicava la de la Arrabassada (feta 20 anys abans) amb la de Vallvidrera.

Més tard, un grup de capitalistes va crear la societat El Tibidabo S. A. i van comprar la finca del Frare Blanc per fer una ciutat jardí. Al 1.901, va entrar en funcionament el Tranvia Blau i, poc després, el Funicular. Tot això va ser iniciativa del Dr. Andreu. També a principi del segle XX es van construir una serie d'edificis religiosos (Temple del Tibidabo), científics (Observatori Fabra), torres d'estiueig, el famós Casino de Barcelona, ja desaparegut, i el primer Parc d'Atraccions d'Espanya.

Tota aquesta febre, en gran part lùdica, que va generar la muntanya es va venir avall anys més tard amb les dictadures i una certa deixadesa es va apropiar de tot el que uns prohomes havien cregut que sería bo per a la ciutat i els seus habitants.

Avui dia i mitjançant l'entitat del Parc Natural de Collserola, aquí trovareu informació útil http://www.parccollserola.net/catalan/home/marcos.htm , s'intenta concienciar als ciutadans de les ciutats que l'envolten del pulmó verd que tenen ben a prop.


Respecte a l'Observatori Fabra, construït amb el llegat del Sr. Camil Fabra i Fontanills, primer marqués d'Alella, fou inaugurat l'any 1.904 pel rei Alfons XIII va començar dedicat a activitats astronòmiques i és per això que el coneix la major part dels ciutadans. Les observacions meteorològiques comencen a publicar-se l'Octubre de 1.913 i, des de aquella data, són diaries.

A un primer periode, de més de mig segle, els treballs es van fer sota la direcció del Dr. Eduard Fontseré i Riba (que va ser el fundador del Servei Meteorològic de Catalunya), amb qui van col·laborar Gabriel Campo, Manuel Alvarez-Castrillón i altres; però, cal destacar al professor Ramón Jardí, que sota la seva signatura apareixen les primeres dades, dons va ser l'inventor del pluviograf d'intensitats (dins del SMC) i que ha conegut difussió universal. El podem veure al jardi d'accés, junt els altres aparells.

Cal destacar que durant la Guerra Civil no falta una sóla dada, gracies al porter que cuidava l'Observatori (n'havia aprés del Dr. Fontseré) que feia dia sí, dia també l'observació meteorològica.

Fins 1.981 es feia una observació diaria a les 8 del mati, tot i que les gràfiques dels aparells proporcionaven informació de tot el dia. El 1.982 es pasa a 3 observacions diaries i poc després a 4, segons les normes de l'OMM. En aquests darrers anys, professionals com Antoni Gazquez, Juan Pardo o Alfons Puertas, entre altres, han velat perque la serie no s'aturi.

L'Observatori pertany a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i, a la vessant meteorològica, manté una estreta relació amb l'INM i el SMC, a qui subministra dades recollides a l'estació. Durant la última decada es va fer una remodelació de l'edifici per adequar-lo al nou segle, tant estètica com tècnicament.



Dins d'aquest blog veureu moltes referències a les dades ofertes pel Fabra i no és un capritx sino, més aviat, una qüestió de coherència ja que, com he dit, la serie de dades s'ha mantingut ininterrompuda des de 1.914. També és molt important el fet que la observació de les variables meteorològiques ha mantingut un entorn similar al llarg d'aquests 93 anys, això evita la possibilitat, tan habitual prop d'una ciutat, d'un escalfament artificial degut al fenomen de l'illa de calor.

Aquests aspectes fan que el Fabra sigui un cabal d'informació bàsic per l'estudi del clima local i les seves variacions i permeten realitzar amb tota fiabilitat estudis comparatius amb dades d'altres indrets.


Les imatges que il·lustren aquest tema estan fetes per diversos autors i pertanyen a la nevada caiguda el dia 28 de febrer de 2.005.