Com era el nostre clima

Si hi ha un axioma a les ciencies que estudíen l'atmosfera és que el clima canvía al llarg del temps, mai és estable, però esbrinar com ha anat canviant és una feina molt feixuga i que només pot generar hipòtesi i no pas certesa doncs no disposem de dades concretes.

Els tubs de gel amb bombolles d'aire antiquissim permeten estudiar com era l'atmosfera fa milers d'anys, la geología també col·labora oferint pistes que els elements meteorològics han deixat al llarg dels segles i ja al periode històric trovem referències socials (comerç d'especies vegetals d'un territori, fam per males collites, desastres per inundacions, rogatives per que plogui, etc) que ens permeten estimar les variacions més destacades des de la recurrència d'alguns fets. No sería fins el segle XIX quan comencem a poder quantificar aquestes variacions gracies a la utilització d'aparells meteorològics cada cop més precissos.

En aquest tema m'agradaría explicar, a grans trets, les condicions climàtiques al nostre pais des de la darrera glaciació fins avui dia. Per fer-ho més entenedor utilitzaré sovint la referència al clima actual. Com és un tema llarg, malgrat la síntesi, ho dividiré en diferents temes que aniré posant i que, cada un, representaría una singularitat climàtica. Tots els trobareu agrupats dins del grup de temes Història del Clima.

Les meves fonts bibliogràfiques son bàsicament:

1. Paleoclimatología: Historia del Clima, el web de l'Anton Uriarte, tot i que també el podeu trobar en llibre.
2. El llibre Historia del clima de España. Cambios climaticos y sus causas. de Inocencio Font Tullot.

Era Glacial.

Començarem al darrer periode glacial, l'anomenada glaciació de Würm que començaría fa uns 80.000 anys i acabaría fa uns 10.000 anys. El periode més fred es considera que va tenir lloc fa uns 22.000 anys.

En aquesta època el gel cobría gran part d'Europa i llocs com la meitat nord d'Anglaterra, Holanda, Alemanya o Polonia marcaven el limit sud de la coberta de gel anomenada Fino-escandinava, més al sud hi havíen algunes illes de gel que corresponíen bàsicament als sistemes muntanyosos. Llavors el que avui son els paissos escandinaus teníen l'aspecte de l'Antàrtida amb 3.000 metres de gel a sobre.


Aquí dalt podem veure una recontrucció del quina era la circulació atmosfèrica més habitual a l'era glacial. Anton Uriarte ens explica al seu web com influia aquest fluxe de vents i les masses d'aire associades a la Península. De ràpida mirada i relacionant-ho amb el que trobem normal actualment, veiem que el que avui diriem la depressió d'Islàndia estaría situada molt més al sud, fregant la Península Ibèrica i l'actual anticicló de les Açores també el trobaríem més baix de latitut.

Quina repercusió tindría sobre el nostre territori??

A Catalunya, el Pirineu era una d'aquestes illes de gel abans esmentades, una de les més meridionals d'Europa, amb veritables glaciars que ocupaven grans valls (Arán, Pallars, Cerdanya, etc) on les seves llengües tapaven el que avui seríen capitals comarcals. El Prepirineu tenía un clima de tundra subàrtica, similar a algunes terres de l'interior de Noruega amb boscos més densos quan més cap el sud. La Depressió Central i el Prelitoral teníen un clima subpolar amb boscos de fulla caduca com podem trovar a certs llocs de Canadá. Només les terres del sud tindríen una vegetació que ens recordaría vagament a la actual.

Un detall important és que el litoral estava uns 60 metres més baix i, per exemple, no existía el delta de l'Ebre ni tampoc les illes Medes degut a la quantitat de gel continental que hi havía a la Terra.

El clima era, en general, més plujós que avui dia amb força neu durant l'hivern en tot el territori i estius molt frescos.

A la dreta teniu un mapa amb el moviment més habitual de les masses d'aire anticiclòniques polars. És lògic pensar que degut a que les masses de gel, tant continental com marina, estaven molt més properes que actualment, qualsevol situació atmosfèrica que tingués un origen mínimament nòrdic deuría portar temperatures baixíssimes i les adveccions africanes, amb un origen a un Sahara molt més verd i humid que ara, no tindríen aquest caràcter tòrrid que acostuma a marcar les màximes anuals.

Traduit a dades, i amb tota la prudència, en quant a temperatures diríem que gairebé cada hivern a Barcelona arrivaríem als -10º amb onades de fred "històriques" que estarien al voltant dels -20º. A l'estiu, les màximes anuals seríen d'uns 25º amb rècords que, en prou feines, passaríen dels 30º. Respecte a les mitjanes es creu que eren uns 8 o 10 graus, per tant, Barcelona tindría una mitjana de Gener al voltant de 0º, com Puigcerdà, i al Juliol sería com actualment és entre Abril i Maig, uns 15º de mitjana. Les precipitacions, per la seva banda, teníen un règim més regular durant l'any i la quantitat recollida superaría habitualment els 1.000 mm anuals, el doble o més del que passa actualment.

Una cosa gens estranya sería veure gel flotant a la Mediterrània, potser no un banc de gel ben format com al Bàltic però si una superficie "tipus granissat" a molts llocs costaners o al golf de Lleó, per exemple.

L'Edat Glacial va acabar fa uns 10.000 anys iniciant-se un desgel que va provocar un paisatge amb molts llacs i llacunes fruit d'aquest desgel i l'aparició d'especies arborees que ja ens son familiars com son les diferents varietats d'alzines i pins. Una indicació del clima fred d'aquella època son les representacions d'art rupestre a moltes coves, llocs on es podía viure més còmode i calent que no pas a una cabana més propia de clima suau o càlid.